“Són per definició imatges de les quals, més d’hora o més tard, ens cansem”. Aquesta frase podria haver sortit de la boca del teu tiet, fart de trobar-se a les xarxes socials fotografies de nens mutilats a la franja de Gaza, d’incendis de boscos que ja sumen més de 348.000 hectàrees en tot l’Estat, o de la familiar de la treballadora municipal de neteja morta a causa de l’onada de calor en un mar de llàgrimes. Fins i tot podríem haver-la dit nosaltres mateixos, ofuscats en una rebequeria adolescent. Són paraules, però, que llegim en l’assaig Davant el dolor dels altres de Susan Sontag, publicat el 2003. La intel·lectual reflexionava sobre com ens havíem acostumat a la crueltat de les fotografies de guerra i violència que feien circular els mitjans, recolzant-se en documents de camps de concentració nazis, de les pallisses a persones racialitzades als EUA, de la guerra de Bòsnia o de l’11-S a Nova York.
Els qui hem pogut fer vacances sabem que, avui, gaudir-les i desconnectar del món digital és un carreró sense sortida: l’oci és retransmès per tots els canals de socialització digital que tenim a l’abast. I amb uns codis ben clars: una taula amb una paella per a setze persones a la fresca, un paisatge natural i desèrtic —tant se val si és platja o muntanya—, música i disbauxa en una festa major o el moreno de qui no té complexos de lluir banyador impliquen gaudi i alegria. Aquest estiu, però, la intuïció millennial em du a ensumar que la serialitat de clixés iconogràfics no s’ha desplegat amb l’habitual obscenitat egòlatra. I potser té a veure amb el fet que, en els darrers mesos, els abjectes del social media hem conviscut amb un devessall intens de protestes i notícies vertiginoses sobre les actuals catàstrofes humanes, amb titulars als quals hem fet d’altaveu mentre esperàvem el metro i ens convencíem que no podíem fer gaire més.
