L’exili és una esquerda impossible de cicatritzar, que separa l’ésser humà del seu lloc natal, diu Edward Said. Són paraules que expliquen molt bé l’obra de l’escriptora croata Drubravka Ugrešić, que va decidir marxar de Iugoslàvia el 1993, el moment en què el país es desmembrava. La guerra dels Balcans la va convertir en una nòmada permanent i va tenyir la seva mirada d’una crua lucidesa. “L’exili és una sensibilitat particular i continuada als sons, a una certa melodia”, “l’exiliat comença a desentranyar senyals inconnexos, creuetes i petits nodes i, de sobte, li sembla que arreu hi llegeix una secreta harmonia, la lògica circular dels símbols”, diu a El Museu de la Rendició Incondicional. Aquesta obra, juntament amb La guineu, ara la podem llegir en català gràcies a la traducció de Pau Sanchis Ferrer.
Com la mirada de l’exiliat, la literatura d’Ugrešić exigeix un tipus de lectura concreta: empeny a fer relacions entre troballes atzaroses, com els objectes insòlits que eren a la panxa d’un elefant marí i que ara, explica a l’inici d’El Museu..., s’exposen en una vitrina del zoològic de Berlín. Gran coneixedora de l’avantguarda russa, Ugrešić enllaça imatges, diàlegs, somnis, descripcions, receptes de cuina i reflexions que tenen com a centre la identitat i la memòria. La presència d’objectes desplaçats, que fan olor de desassossec i naftalina, ens recorda la importància de la cultura material en la vida dels exiliats; una cultura que, afirma Said, ha estat la base, en gran part, de la literatura occidental moderna.
