Amb una audiència discretíssima, TV3 ha estrenat Dia i nit (es pot veure sencera al 3Cat), una sèrie danesa sobre el treball de les llevadores en un hospital públic d’aquell país. És d’agrair la voluntat de diferenciar-se de l’abundant filmografia sobre professionals de la medicina i els sanatoris, però aquesta intenció no en garanteix els resultats. La sèrie no surt de l’hospital, escenari únic on es fan encabir totes les peripècies argumentals. Això no vol dir que ens estalviï excursions sobre la vida sentimental de la protagonista, la seva tibant relació amb la mare o la paternitat a distància del seu amant. Per poder-ho fer sense sortir del centre sanitari, han trobat una solució senzilla: l’amant i la mare treballen al mateix hospital. L’amant és un metge noruec i també hi ha un anestesista suec. Incloure aquestes figures potser respon a una realitat professional de la medicina pública danesa, però segur que la presència d’actors suecs i noruecs és una amistosa astúcia de mercadotècnia per vendre Dia i nit als veïns nòrdics.
Un tema reiterat a la sèrie és la queixa del col·lectiu de llevadores, començant per la cap, a causa de la manca de personal i l’absorbent dedicació horària que demana complir amb l’atenció responsable de les parteres. L’autoritat sanitària, personificada pel gerent de la instal·lació, sempre ajorna satisfer les seves demandes sense estalviar-se excuses insultats: la maternitat és, diu, l’única unitat que no té llistes d’espera. No les pot tenir perquè els parts no són ajornables quan és l’hora. Una sanitat pública que es refia maliciosament que la vocació dels seus professionals els portarà a una dedicació més enllà de les obligacions contractuals. Un assumpte col·lateral a la sèrie és fugir, o no, cap a la medicina privada. Que un metge no se n’hi vagi a cobrar més és tot un homenatge a la sanitat pública.
