Els lectors que, per un descuit, sempre han tingut ganes de llegir Proust però encara no ho han fet, tenen ara l’oportunitat d’entrar en una novel·la que és força independent dins el conjunt de l’obra proustiana, i que en presenta l’aspecte més aclaridor: les orientacions sexuals de l’autor. Acaba de sortir el volum III d’En cerca del temps perdut en nova i bella traducció castellana de María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego, que inclou Sodoma i Gomorra i La presonera, a càrrec d’una de les editorials més esforçades per oferir als lectors d’aquí i de mig món el bo i millor de la novel·lística europea de les èpoques moderna i, sobretot, contemporània (Barcelona, Alba, 2025).
Proust mateix, i després els estudiosos que han espigolat no solament la seva obra sinó també els Carnets dipositats a la Biblioteca Nacional Francesa —fonamentals per entendre la gènesi del gran llibre de l’autor—, han coincidit a suposar que l’origen de l’enorme projecte de la Recherche era, ni més ni menys, tot allò que girava a l’entorn de la pulsió sexual de l’escriptor. Proust, que va ser molt prudent, no va explorar aquest tema al seu llibre, tanmateix, fins que va escriure les pàgines de Sodoma i Gomorra i, en especial, el “pròleg” que presenta la primera de les novel·les esmentades, en què el narrador —que no és exactament l’autor—, havent visitat la casa dels Guermantes, assisteix a una escena de sodomia entre el baró de Charlus, ja gran, i l’armiller Jupien, encara jove, a l’obrador que aquest posseeix al pati de l’hôtel dels Guermantes. El narrador intueix que ha de passar alguna cosa entre aquells dos, s’amaga en un local buit que frega amb el de Jupien —els dos espais separats per un envà molt prim, puntualitza el text—, i des d’allà sent els gemecs dels implicats i imbricats que, segons la descripció de Proust, “només van ser uns sons no articulats” —això és habitual—, violents, de tal mena que un hauria pogut creure “que una persona estava degollant-ne una altra”. Són coses que passen cada dia, sense víctimes, i per això Proust va fer servir tan sols, com a testimoni i amb l’enginy que caracteritza tota la seva obra, les oïdes.
