Si la meva ciutat vol tenir memòria del que ha estat, llavors no podrà oblidar Literanta, que ha anunciat el tancament aquesta setmana. Nasqué el 2005, i recordo que va ser José Carlos Llop qui me’n parlà per primera vegada, drets al carrer de Jaume III. Hi havia una llibreria nova al Call, i no s’assemblava a cap altra. M’hi vaig acostar tot d’una, encuriosit, sense saber que hi trobaria l’espai més seductor que jo hagués conegut mai: un local ample, càlid, bordeus suau, amb un fons admirable (aquella secció de pensament!) i una barra de bar que amb el temps seria punt de trobada, festa i potser, potser, també exhibicionisme a vegades. Literanta representà una revolució al panorama llibreter de casa nostra. Hi havia alguna bona llibreria abans, i ara n’hi ha d’excel·lents (de fet, Ciutat gaudeix d’un mapa privilegiat en aquest sentit), però alguna cosa canvià aquell 2005, i no estic massa segur que s’hagi repetit mai més. En un moment fugaç, entre 2005 i 2015, el carrer de can Fortuny esdevingué per a part de la meva generació un punt de trobada vibrant, tant era si amb l’excusa d’una presentació, un concert o un vermut el 31 de desembre. Allà passaren coses que em canviarien la vida, descobrir Pynchon o enamorar-me, i només en tinc bons records que ara m’assalten amb la notícia del final previsible, i dic això darrer perquè la història de Literanta està xapada en dues meitats. [O potser en tres, si paréssim atenció a la intrahistòria dels seus propietaris, que no sempre, sospitem, va ser idíl·­­­­lica. Però a qui importa, això, ara? Diguem que la fundaren José Luis Martínez (que després tornaria encertar amb una altra llibreria esplèndida, La Biblioteca de Babel) i Toni Sureda, i que després marxà Martínez i s’hi afegiren com a socis els treballadors insígnia de Literanta, Marina P. de Cabo o la modernitat i Sergio González o el classicisme. N’hi ha prou amb això.] Anem doncs al previsible. El 2018, després d’un perío­de que vist des de fora semblà confús, Literanta hagué de renunciar al seu local i es traslladà a un altre, acollidor i amb façana preciosa, però més petit, a escassos metres de l’original. Però tot havia canviat a Palma, les dinàmiques dels barris cèntrics, el teixit cultural, els lloguers, els vincles generacionals, la diàspora de les classes mitjanes als suburbis o pobles, les noves llibreries, etcètera. Els darrers anys de Literanta són una història de resistència en veu baixa protagonitzada per Sergio González, a qui jo a vegades he imaginat com un monjo budista carregant a les espatlles totes aquelles desgràcies amb contenció afable, heroica, fins i tot sagrada. Sí, una història de resistència en veu baixa, en un món on tothom braveja de les seves formes de resistència (fetitxe cultural i ideològic) sense que ho siguin quasi mai. I no es pensin, en Sergio encara tingué múscul i talent per congregar una petita parròquia al voltant de gent tan notable com el novel·lista cubà i veí nostrat Abilio Estévez. Però molts ja no hi érem, i no ha bastat. Jo ja no hi era. La vida em va portar per altres viaranys. Ara Literanta tanca. Qui tingui memòria i noblesa, que l’acomiadi com es mereix: amb agraïment.