Tots els matrimonis acaben com el rosari de l’aurora: la mort, tard o d’hora, sempre els acaba separant. Després d’uns quants anys d’observació, em sembla que ens passarà a nosaltres i els passarà a vostès. Tampoc no està demostrat que els solters visquin per sempre, però diuen que la pena pesa més quan un la viu sol i l’alegria es multiplica quan es porta entre dos. O era l’amor? Potser per això els matrimonis continuen sent una forma modesta però obstinada de novel·la total: hi caben la política, la misèria, el sexe, l’ambició, la tendresa, la vanitat, la guerra i la bugada de tots dos, donant voltes dins el mateix tambor. També hi cap, naturalment, la posteritat, que és una gran trituradora d’intimitats. Miquel Berga, a Eileen. Retrat d’un matrimoni, parteix d’aquesta intuïció i fa una operació delicada: agafar la història gran —la guerra, la literatura, el segle XX amb les seves ferides ideològiques— i fer-la passar pel caminet d’una vida compartida. Hi ha una manera molt establerta de llegir George Orwell: com a veu moral, com a profeta laic, com a home que va veure abans que ningú els mecanismes del totalitarisme. A Catalunya, a més, Orwell és especialment estimat: l’home que va venir a “matar feixistes”, el testimoni d’una guerra que encara no hem acabat de pair. Però Berga proposa una altra perspectiva, menys monumental, més reveladora: mirar Orwell des de casa, com a marit. No només com a consciència política, sinó com a Eric Blair, aquell home alt, anguniat, tossut, sovint absorbit per una obra futura que encara no existia. El punt de partida és conegut, però no per això deixa de sorprendre. L’any 1935, Orwell coneix Eileen O’Shaughnessy: irlandesa, intel·ligent, descarada, amb humor i una vivacitat mental que el llibre restitueix amb molta gràcia. Es casen el juny del 1936. Aquell desembre ell marxa cap a Barcelona, convençut que la gravetat del moment exigeix prendre partit. Ella hi arriba mesos més tard, quan la ciutat ja és un cau d’espies, delators i comissaris polítics. La lluna de mel, per tant, no és exactament una lluna de mel, sinó una barreja explosiva de passió, por, desconcert i convicció històrica. A partir d’aquí, el llibre és exactament el que anuncia el títol: un retrat. Eileen no hi surt com una esposa abnegada —o resignada, per amor, a suportar les pegues de l’home de qui es va enamorar. Berga hi construeix, en canvi, una dona amb criteri, humor, talent i una intel·ligència pràctica que sovint pesa més que qualsevol esclat literari o fervor d’acció. No hi trobarem, per tant, cap operació pietosa de restitució ni cap figura subsidiària recuperada a posteriori per satisfer la nostra set contemporània de reparació moral. Eileen és algú que decideix, que observa, que sosté, que s’empipa, que pacta, que ironitza i que, sobretot, entén l’home amb qui conviu sense necessitat d’idealitzar-lo (o d’engegar-lo a pastar fang). I aquí hi ha el nervi del llibre: què vol dir conviure amb un projecte? Què vol dir viure al costat d’algú disposat a sacrificar-ho tot —o gairebé tot— a una obra que encara no existeix? El matrimoni, en aquest llibre, és també això: la convivència amb un escriptor abocat a consolidar la seva vocació, i la manera com aquesta vocació devora temps, salut, diners, comoditat i, de vegades, delicadesa. La grandesa literària acostuma a explicar-se en termes molt nobles. Berga hi introdueix, en canvi, la fricció del dia a dia: la mala llet, els silencis, les infidelitats, la lleialtat tossuda, la logística sentimental de continuar endavant quan tot es complica. A mi, tot plegat m’interessa per una raó una mica menys ideològica: perquè els matrimonis són el lloc on la història es torna corporal. Allà on els ideals es barallen amb el cansament. Allà on l’èpica ha de compartir lavabo i emocions cinematogràfiques. I perquè, quan un llibre aconsegueix portar-te un món als ulls —sense fer-se petit, sense fer-se sentimental—, llavors entens què vol dir un “relat real”: no pas perquè sigui impecablement fidel als fets (perquè Berga, a banda d’un gran coneixedor d’Orwell és un bon escriptor), sinó perquè et retorna la textura de viure’ls. Llegir Eileen és acceptar que un matrimoni pot ser una forma de política i una forma d’art (i tots sabem que ni l’una ni l’altre han de ser sempre bonics). I que els retrats de debò no són els que entronitzen, sinó els que et deixen amb una sensació de rau-rau incòmode, però familiar. Serem afortunats si encara sabem reconèixer-nos-hi. Eileen. Retrat d'un matrimoni Miquel BergaEdicions 62200 pàgines. 21 euros