No hi ha trasllat sense el so antipàtic de la cinta d’embalar. La marró de tancar caixes: llibres, plats, records. Raaaaaaaaaca! Raaaaaaaaaca! Amb 10 trasllats a l’esquena en les tres dècades que fa que és a Barcelona, l’escriptora Llucia Ramis (Palma, 48 anys) és candidata a tenir fòbia a aquest so tan conegut: “Quan sento aquest soroll a casa d’un veí, em desperta una barreja d’emoció, ansietat i una mica de tristesa”. Ramis publica Un metre quadrat (Anagrama en català, IV Premi de No Ficció de Libros del Asteroide), una crònica de com s’ha transformat Barcelona a partir dels pisos i barris on ha viscut des que hi va arribar per estudiar periodisme el 1995.“S’ha escrit molt de la crisi de l’habitatge des d’un enfocament econòmic o social, però no des del punt de vista psicològic: de l’angoixa i la por que generen viure de lloguer. De la inseguretat i l’esgotament que provoca estar sempre en alerta abans de la fi del contracte”, explica sobre el projecte que va presentar al premi. Més enllà de la qüestió personal, en un segon pla narra “com la transformació del mercat i la conversió de l’habitatge en un bé d’inversió fan que la ciutat canviï”.L’habitatge ja sortia a la seva primera novel·la: la protagonista era una periodista precària que es queda sense feina i el propietari li comunica que li apuja el lloguerL’escriptora mallorquina, que ha guanyat alguns dels principals premis de la literatura catalana —el Josep Pla el 2010, el Llibres Anagrama el 2018—, ha estat des de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (2008) una lúcida i irònica analista de la realitat urbana i l’ansietat de la seva generació: la dels fills de la Transició, la que s’ha assegut a sofàs d’Ikea, la que va créixer sense xarxes però hi ha acabat caient, la dels qui van proclamar que no tindrien una casa en la puta vida. Movent-se entre la ficció, la memòria personal i una original anàlisi sociològica de la nostra època, l’habitatge ja estava present en la seva primera novel·la: la protagonista era una periodista precària que es queda sense feina i el propietari li comunica que li apujarà el lloguer.Ara Ramis repassa la seva pròpia biografia a través de les cases on ha anat passant la seva vida. Amb una estructura que es repeteix a cada capítol (el pis on arriba, la història del barri o context del moment del mercat immobiliari, i per què se’n va i qui viu ara a les cases), Un metre quadrat arrenca amb el frenesí vital d’una noia que arriba de l’illa per estudiar a la Universitat Autònoma. A pis per curs, els quatre primers anys són tot emoció, descoberta constant, companys que canvien, nous amics, nòvios, festa. Joventut i cap inquietud habitacional. El relat es tensa en paral·lel a l’assilvestrament del mercat i arriba al màxim d’angoixa a partir del 2010, amb l’esclat de la crisi financera i del totxo. Retallades generalitzades, també en el preu de les col·laboracions que ella cobrava com a periodista, però ni de conya demanar una rebaixa del lloguer, no fos cas que el propietari es pensés que eres insolvent. “Aquesta inestabilitat afecta psicològicament, però no comparteixes la teva por”, diu. Ramis havia acabat la carrera, havia intentat fins i tot tornar a Mallorca, i anava pel setè pis. Al barri de la Sagrera.Aquest dilluns assolellat que passegem per tres dels barris dels quals ha estat veïna, a la Sagrera és on més anys va viure. Vuit. “És el que més nostàlgia m’està provocant”, admet l’escriptora i periodista. Va ser l’únic pis en un barri que no és cèntric. Molt a prop de la bulliciosa avinguda de la Meridiana, l’accés nord a la ciutat, la Sagrera encara pot presumir de calma, de trama urbana de barri vell, carrers per a vianants de cases baixes, comerç aliè a les grans cadenes i la meravellosa plaça de Masadas, porticada. El que en una guia turística anomenarien oasi urbà. O sigui, un altre barri en perill d’extinció. “Aquí vivia l’Amparo, li vaig regalar el meu llimoner quan me’n vaig anar”, diu assenyalant els baixos de l’edifici on va viure.Admet que va conviure amb parelles amb les quals no hauria conviscut si no fos perquè, d’una manera o altra, contribuïen a les despeses. Ho deixa anar com qui no vol la cosa, però déu-n’hi-do Gairebé una dècada abans havia assumit que no podria viure “ni al centre, ni sola”. I això la porta, admet, a conviure amb parelles amb qui no hauria conviscut si no fos perquè, d’una manera o altra, contribuïen a les despeses. Ho deixa anar com qui no vol la cosa, però déu-n’hi-do.Si la Sagrera resisteix, els altres dos barris de l’assolellat passeig matinal, ja no són el que eren. Ni l’atractiva i cèntrica Gràcia (amb rendes familiars molt per sobre de la mitjana de Barcelona, gentrificada al nivell XXL i amb migrants blancs que parlen anglès com a banda sonora), però que encara pot presumir d’una potent xarxa veïnal capaç de dir “no passaran” al fons d’inversió que fa dues setmanes volia desnonar Txema Escorsa per dividir el seu pis i fer-se d’or llogant habitacions a gairebé 1.000 euros. El barri de la Sagrada Família tampoc és el que era. “Ara no podria viure aquí”, diu Ramis al portal des d’on es veu el temple, on passen rius de turistes i només resisteix un comerç local en 200 metres de vorera. Quan era veïna del barri (2010-2013), “els turistes no passaven d’allà”, assenyala l’estricte entorn d’una basílica que l’any passat va rebre gairebé cinc milions de visitants. En el llibre hi torna i només l’enumeració dels canvis dels comerços a l’illa de cases ja fa visible la mutació que ha viscut la ciutat. “Ara hi ha una teteria, un restaurant xinès, un de pinxos bascos, un de sushi, un altre especialitzat en arrossos, un altre de kebabs”. La llista continua i hi ha una cosa que encara hi és: “La mateixa oficina bancària on volien que m’hipotequés ara fa quinze anys”.L’impacte del turisme el coneix bé l’escriptora mallorquina. El relat que dedica al matusser extractivisme que s’ha practicat a l’illa i “els paradisos perduts” és colpidor. Com també ho va ser per a la seva família la venda de Can Garruví, la casa de camp dels seus avis. “Heretem, amb les cases, l’eco de tots els seus fantasmes”, va escriure en la seva anterior autoficció. Ja no podria sentir aquell so que la lligava a la seva família i a la seva terra. Avui és un lloguer turístic, amb mur, piscina i un nom ridícul, dels que et posen de mal humor. “La pèrdua de Can Garruví va ser supertraumàtica, però els meus avis tenien dret a vendre-la, era casa seva”, sospira sobre el tros de cel on va passar els estius de la infantesa, la casa que va convertir en mite d’una Mallorca perduda a Les possessions.En el seu nou llibre, el recorregut de Ramis pis per pis també transita per estades breus (i sense trasllat) a París i Buenos Aires. I no fa més que constatar que, en diversos estadis, el drama de l’habitatge és un fenomen global. A la capital francesa, des d’una antiga cambra de criada de vuit metres quadrats pensa: “La ciutat t’expulsa”. A Buenos Aires, tot i que amb un oceà al mig, li esclata a la cara la gentrificació, instigada per l’arribada de perfils com el seu. I també la impressiona el sensellarisme, del qual parla a Barcelona. “N’hi ha que diuen que no n’hi ha per a tant. Esclar que sí! Semblen situacions extremes, però ens pot passar a tots si ens quedem sense xarxa. La metàfora del sensesostre de Gràcia que es queda sense caixer per anar a dormir quan tanca l’oficina bancària en plena crisi és una potent vinyeta de la història.Per aportar context sobre el mercat immobiliari i la seva evolució Ramis cita experts, economistes, antropòlegs o investigadors amb nom i cognoms: José Mansilla, Jorge Dioni, Jaime Palomera, José García Montalvo, Fernando Caballero o David Harvey. Repassa el “miracle espanyol”, l’impuls institucional al “país de propietaris”, la cultura del “pelotazo”, cita ministres espanyols, les seves legislacions en matèria d’habitatge i la seva llarga ressaca, explica l’esclat de la bombolla, el rescat bancari, la resposta de la PAH, el rendisme, el precariat, la importància dels portals i l’algoritme, la irrupció dels fons d’inversió, la reiterada transferència de diners públics al sector immobiliari… I recorre també a les explicacions de l’Inversor, sense nom però amb majúscules: “Em va servir per comprovar que tenim una relació molt diferent amb les cases si hi vivim o si en fem negoci”. “Em costa molt entendre’l; i ell a mi no m’entenia”, admet.Ramis assenyala que el llibre no busca donar solucions, sinó “mostrar la complexitat del problema i destacar el valor del treball periodístic i de les investigacions sobre l’habitatge”Ramis assenyala que el llibre no pretén donar solucions, sinó “mostrar la complexitat del problema i destacar el valor del treball periodístic i de les investigacions sobre l’habitatge”. Sobre els polítics i les decisions polítiques, l’escriptora opina: “Persisteixen en l’error de reproduir el model que ens ha portat on som”. “Fer propietaris crea votants, i permetre que els propietaris puguin fer negoci també crea votants. Per això mantenen la propietat al centre i no l’habitatge. Però quin tipus de solució és hipotecar la gent a 30 anys?”, pregunta.En el relat, la protagonista també observa com els seus amics compren. Però ella no té estalvis, no arriba a l’entrada. Fins que s’hi obsessiona i decideix fer el pas. Una paradoxa, perquè des de l’inici reconeix que no tenia intenció de comprar. Primer no voler, després no poder, assumir-ho a contracor i finalment, respirar resignada però alleujada: “No ho hagués fet si no m’hi haguessin empès, quina alternativa tenia a la hipoteca? L’alternativa és l’angoixa del llogater”, etziba Ramis. I matisa: “O sigui, angoixa menys endeutar-te a 30 anys que no saber si et renovaran el contracte de lloguer ni per quin preu. Perquè si no ho pots assumir, no és que hagis de canviar de casa, és que tampoc hi ha alternatives: potser hauràs de canviar de barri i de ciutat, tot i que la teva vida, el teu entorn, la teva gent (tot allò amb què has establert un vincle) són aquí”.De pis en pis, viatgem també d’arrendador en arrendador. Tot un altre tema, els propietaris. Com la frase “tinc sort, tinc un bon propietari”. “Tenir-ne un que sigui bo no pot dependre de la sort, perquè s’acabarà convertint en un privilegi, quan és un dret. A més, aquesta sort no evita que els preus siguin inassumibles per a la població amb rendes mitjanes: hem normalitzat que 900 euros sigui barat, però és una morterada”, sentencia.A Un metre quadrat hi ha moments lluminosos. Aquesta cosa que té Barcelona que tots ens coneixem, que la regla que només ens separen set persones dels altres es redueix a una i mitja. En el llibre, a Ramis li passa uns quants cops que en revisitar els pisos on va viure troba que els habiten coneguts o amics d’amics. Durant el passeig del matí assolellat, Ramis, qui escriu l’article i el fotògraf ens saludem amb sis persones. També hi ha els comerços que resisteixen, com la llibreria infantil Casa Anita, que aguanta en un carrer on Ramis ha vist tancar negocis familiars. Hi apareixen també els veïns que et donen un ou que et salva el sopar, o pugen a regar les plantes a l’estiu. O aquesta idea tan bonica que som les cases que hem habitat, però també les que no: les que hem vist buscant pis, les dels nostres amics i familiars, les que admirem i les que pensem en el privilegi que tenim de no habitar. “Som memòria dels llocs que habitem: ciutats, barris. Potser la dignitat del dret a tenir un habitatge passa perquè no t’expulsin del lloc on tens la vida”, suggereix.Dues idees més. Una: la implacable resposta que la intel·ligència artificial dona a Ramis quan li pregunta si és factible que un barceloní visqui en un pis on va viure. Quina por. L’escriptora adverteix que “l’algoritme reforça les hegemonies”. Doncs anem bé. Dues: una de les dedicatòries del llibre de l’escriptora: “Als qui no saben on viuran l’any que ve”.Un metre quadratLlucia RamisAnagrama248 pàgines. 19,90 euros