El primer capítol de la sèrie Ravalejar (HBO) pinta bé i demostra ambició. I precisament per aquesta ambició caldrà veure els sis capítols per tenir una opinió definitiva. Pol Rodríguez és qui la crea i dirigeix conjuntament amb Isaki Lacuesta, dos cineastes que ja es coneixen. També van dirigir plegats Segundo premio, un film inspirat en la banda granadina Los Planetas i que va guanyar la Biznaga d’Or i els premis a la millor direcció i millor muntatge al festival de Màlaga del 2024. Enguany, Ravalejar ha estat la primera sèrie espanyola convidada a l’Special Series del festival de Berlín.La sèrie s’inspira en la història del restaurant Can Lluís, del carrer de la Cera de Barcelona, que des de 1929 fins a 2021 va portar la mateixa família. El maig de 2021, però, Ferran Rodríguez i Júlia Ferrer van haver de tancar definitivament, expulsats amb traïdoria per un fons voltor que va exigir un lloguer impossible. L’any 2025, una empresa familiar russa va rescatar-ne la propietat i l’ha tornat a obrir amb la voluntat de respectar la memòria d’aquest lloc que treballava una alta cuina casolana. Ravalejar parla del primer Can Lluís. Amb una història quasi centenària, l’antic Can Lluís va tenir veïns com Peret i la seva colla gitana o Vázquez Montalbán, que va néixer a dues passes d’allà. Va ser un punt de pelegrinatge d’artistes i creadors de tota mena. En són prova els volums del llibre de visites on Alberti o Tony Curtis hi van deixar dibuixos. A les seves taules podies trobar gent d’Els Joglars, de la Gauche Divine, periodistes coneguts, l’Ovidi Montllor, José Saramago, Harold Pinter, Pepe Rubianes, Núria Espert, Vittorio Gassman, Sara Montiel, futbolistes —particularment culés— de totes les èpoques, etc. Però també el visitaven canallada de la ficció. Daniel Sempere, el personatge de Carlos Ruiz Zafón, explica que “era uno de los restaurantes favoritos de mi amigo en toda Barcelona y en buena parte del mundo conocido”. Emmarcat, diu, en una aparença modesta i amb un aire faranduler impregnat dels misteris de la vella Barcelona, Can Lluís oferia una cuina exquisida, un bon servei, i uns preus “que incluso Fermín o yo nos podíamos costear”. A les nits d’entre setmana, continua, acostumava a trobar-se una parròquia bohèmia amb gent del teatre, les lletres i altres criatures del bon i mal viure. Pepe Carvalho, un altre cas, hi va menjar una olleta d’Alcoi i una espatlla de cabrit rostit. Va acabar la festa amb un puràs.Pol Rodríguez és fill de la família històrica de Can Lluís i fa un discretíssim homenatge als pares que apareixen anònimament a l’escena de la festa. El restaurant de la sèrie no es diu així. És Can Mosques, que era el nom de la fonda que va precedir Can Lluís perquè a l’estiu voltaven pel bacallà fresc que hi havia a l’establiment. Ravalejar és ficció, però està feta amb la memòria familiar del cineasta, que no ha amagat que la sèrie és la seva particular venjança contra aquestes societats que es fan amos de la ciutat i n’expulsen el veïnat.Al rodatge d’exteriors no tots van ser figurants. Per tant, tot i que es veu poc sovint, s’ha hagut de difuminar el rostre de la gent que va topar-se amb la càmera de Ravalejar sense voler. Cap problema. Al contrari, és una solució poc freqüent, però fèrtil. Subratlla que la ficció, en front de la realitat que s’emmascara, és un artifici, una construcció, i al mateix temps és aquesta ficció la que ens explica la realitat. La càmera està molt a sobre dels personatges, de vegades excessivament bellugueta o fent sobrers capgirells de lluïment. El repartiment és un encert indiscutible (María Rodríguez Soto, Sergi López, Alba Guilera, Quim Àvila, Francesc Orella...), començant pel protagonista, Enric Auquer. Gran.Aquest primer episodi (sobre l’engany de l’amic gestor, la compravenda i la multiplicació del lloguer) demana seguir la sèrie perquè no és només la crònica nostàlgica sobre un restaurant singular. És el relat de com hi ha qui s’apodera de la ciutat i n’altera el seu poblament, reservant-la, amb els preus, a qui la pugui pagar. I de com, o com no, s’hi ha de lluitar.