Després de cinc anys la directora plega, tot deixant un futur incert per al museu i una trajectòria, amb poques excepcions, d’exposicions irrellevants
Segurament, l’única coincidència entre les matemàtiques i el medi artístic és que tots dos creen models. Però mentre les primeres conceben sistemes estables, els poetes, artistes i historiadors prefereixen un ordre contingent, avalat per una determinada qualitat estètica. Va haver-hi un temps en què l’anomenat “model Macba” va significar alguna cosa semblant a la matemàtica musical o als escacs: una combinatòria —millor, una dialèctica— de formats, actituds i temps; propostes que només obeïen a un interès conseqüent, a una configuració mental, possiblement amb errors, però una simfonia al cap i a la fi.
La cotilla d’aquell patró va asfixiar els epígons que van ocupar el despatx de direcció del museu amb les seves visions més o menys arbitràries. L’any 2015, després d’uns anys de programació solvent (Bartomeu Marí), van arribar les bèsties i els sobirans, seguits d’una calma absoluta: la indiferència (Ferran Barenblit). Finalment, el 2021, l’huracà (Elvira Dyangani), curull d’entropia, una altra expressió matemàtica basada en la distribució de l’atzar. Sabem que el desordre implica pèrdua, d’estima, de crèdit. Els cinc anys de la primera dona al capdavant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, que ara conclouen, ens tornen a l’inici.
