Els espectadors i lectors busquen la repetició d’una manera ben poc estimulant (i patològica?), que es nodreix de l’obsessió pel control
Aquests dies estic mirant Fallout, una sèrie que m’interessa, entre altres coses, perquè té alguna cosa d’inclassificable i girs inesperats. Si l’haguéssim de definir, podríem dir que és un western futurista distòpic amb elements d’aventura, gore i paròdia. Fa cent anys els estudis de Hollywood van sistematitzar les normes dels gèneres, i encara avui bevem d’aquella deu. Comèdia, western, ciència-ficció, drama, porno; cada gènere tenia un ventall concret de personatges arquetípics, uns escenaris estrella, un tipus de fotografia, fins i tot un pla preferit. Però la veritat és que tot això avui ja és inútil. Fa temps que constato que les etiquetes que classifiquen els continguts audiovisuals no em serveixen de res. Per superar l’escull de la inutilitat de les classificacions que maneguem, s’ha posat de moda la ninxolització: així, per exemple, dins del terror es distingeix entre slashes, paranormal, monstres, gore, zombis, psicològic, survival, terror clàssic, terror comèdia, etc. L’atomització dels gèneres fa una mica de por; també en la literatura està passant això, i em pertorba, per exemple, aquesta allau de novel·les sobre llibreries, que ha seguit l’allau de novel·les sobre gats. El que m’inquieta és detectar que els lectors busquen la repetició d’una manera ben poc estimulant (i patològica?). Tant la repetició com l’afany de classificar exhaustivament es nodreixen d’una mateixa obsessió: el control.
