El narrador d’aquesta novel·la amb molt sentit del detall és un nen que desconfia de tot, però l’autèntica protagonista és l’àvia
Gràcies a una infància recuperada posant murs de contenció al sadollament sentimentalista i als riscos de la nostàlgia efectista, quan ja semblava una missió impossible que el que s’entén per literatura tornés a vincular-se amb el premi Prudenci Bertrana, vet aquí que Pep Prieto (Girona, 1976) i Rosita fan que ens retrobem amb l’il·lusionant pacte de generositat que se sol establir entre un autor i el lector. Des de les primeres pàgines, amb humor, crueltat i molt de sentit del detall i l’atmosfera ambiental, Pep Prieto troba de seguida el fil narratiu amb una naturalitat notable, i mira que, esparsos aquí i allà, figuren prou elements de moda per fer-nos témer el pitjor, l’èmfasi cridaner, alguna mena de catequesi sociològica, l’arravatada bona fe de qualsevol denúncia moralista, potser una queixa existencial: comencem amb l’inici substanciós d’una escena de violència conjugal d’alta gradació; tot seguit ens situem enmig d’una família de ritmes domèstics més aviat extravagants que admetria el qualificatiu de “destructurada”; no triguem gaire a topar amb uns episodis que a la premsa d’avui rebrien el nom d’assetjament escolar o psicològic; durant una Setmana Santa a la ciutat de Girona, el lloc de l’acció mentre transcorre la dècada dels vuitanta, hi fa acte de presència un pederasta, i arreu augurem —erròniament, per sort— que la figura omnipresent de l’àvia del narrador, la Rosita del títol de la novel·la, acabarà recoberta d’un excés d’ensucrament.
