‘Una vida normal’ és una barreja impactant de confessió i anatomia de la violència en forma de novel·la
Sí, ho heu llegit bé, es titula Una vida normal, però tot és exactament a l’inrevés. L’última cosa que hi ha en aquest llibre és una vida normal, perquè la que narra de manera genuïna, creïble i vibrant Lolita Bosch és tota una altra cosa: una vida temerària, valenta i atrapada en el drama humà del dia a dia de la violència a Mèxic a principis del segle XXI. Confesso que la vaig perdre de vista com a escriptora fa anys, i ara he entès una mica millor —a banda de les meves badades naturals— per què va passar: el descobriment d...
e Mèxic com a civilització i humanitat, com a casa pròpia, la va lligar al destí d’aquell país a través d’una munió de persones, nòvios, noves famílies i projectes que van anar decantant-se cap a l’evidència que calia fer alguna cosa per afrontar un canvi estructural profund de la violència del narco.
És un llibre farcit de moments colpidors, de converses que són un abans i un després, d’instants vitals que determinen què faràs o deixaràs de fer amb el teu futur, com si es tractés d’una guerra, i és com ella defineix el que va viure Mèxic des de finals dels primers dos mil. Un d’aquests moments és el que estableix de manera acurada i perspicaç la diferència entre tenir por —por d’un soroll estrany quan tornes de nit a casa, por d’un crit fora de lloc, por de recórrer un carrer inadequat, por d’un esglai més o menys esperable— i la por com a estructura, clima i oxigen vital, la por com a pell de la vida quotidiana, la por com a estat natural de les persones perquè tot ha sortit de mare, tot està fora de control i res és previsible ni per a un mateix, ni per als que l’envolten: la magnitud quantitativa dels assassinats i la brutalitat qualitativa que van començar a exhibir significaven un canvi de nivell que traslladava a una altra dimensió el que ja era una guerra declarada sense declarar-se.
