‘Madame Bovary’ és una referència per a un estil gramaticalment correcte, un lligam lògic entre paràgrafs, una bona sonoritat de la prosa i una precisió lèxica tan bona com la tria d’adjectius a la prosa de Josep Pla
L’enyorat Lluís Izquierdo, professor a la UB, solia dir, no fa molts anys, que en aquests moments —el seu era si fa no fa com el nostre— l’única cosa que es podia pretendre ensenyar als estudiants de literatura, de la branca i la llengua que fos, era “aprendre a llegir”. “Aprendre” volia dir, en aquest cas, ser capaç de llegir a gust un text, entendre’l, avaluar els artificis que feia servir l’autor i fixar-se en les coses que posseïen un valor estètic. Si a això hi afegim que, quan s’aprèn ...
a llegir, també s’aprèn a escriure, llavors arribem al propòsit d’aquest article.
Per aprendre a llegir i escriure, el millor serà sempre agafar un text d’alta qualitat, i més pel que fa a l’estil que pel que fa al “contingut”. A França hi va haver, temps enrere, l’exemple de Bossuet, que sempre parla de difunts i de religió, però posseïa una llengua estilísticament magnífica. Més endavant, quan va aparèixer Flaubert, Madame Bovary es va convertir en la referència per a un estil gramaticalment correcte, un lligam lògic entre paràgrafs, una bona sonoritat de la prosa i una precisió lèxica tan bona com la tria d’adjectius a la prosa de Josep Pla. Apreses aquestes lliçons, un escriptor ja pot llançar-se a escriure el que vulgui: potser la “història”, el plot o l’argument no ens interessaran, però si l’estil és ric, qualsevol llibre es llegirà amb plaer i amb profit.
