En la versió libèrrima de Lucia del Greco del clàssic de Louisa May Alcott, l’estètica ho és tot
Altre cop, l’adaptació d’una novel·la. Una vegada més, una versió libèrrima, un espectacle que agafa el material literari com a inspiració per volar cap a un altre lloc. Lucia del Greco ha deixat el títol original en anglès, Little women, per, paradoxalment, distanciar-se d’una novel·la extremament coneguda. El Donetes que Louisa May Alcott va publicar el 1868 ha estat el llibre preferit de diverses generacions de dones, element icònic de la cultura popular que molts hem conegut a través de les adaptacions cinematogràfiques: des del cinema mut, passant per versions amb Katharine Hepburn, Elizabeth Taylor, Winona Ryder o Emma Watson. Tot un catàleg de feminitats, al qual ara se suma aquest muntatge que funciona com una cara B de la novel·la original.
En les propostes de Lucia del Greco l’estètica ho és tot, fins i tot amb el risc de menjar-se la resta d’elements. Aquí l’escenografia i la il·luminació dissenyades per Cube.bz són tant o més importants que la dramatúrgia, i es pot afirmar el mateix del vestuari de Pau Aulí. En un no-lloc de parets negres (l’espai exterior o del subconscient) ens trobem amb dotze vitrines. Les quatre germanes March són una barreja inquietant de nenes, nines de porcellana i titelles. Les seves gàbies de vidre funcionen com una presó i un aparador, i es converteixen en una mercaderia exposada: la carnisseria o el barri vermell d’Amsterdam, tot és la mateixa cosa. El maquillatge iguala les quatre protagonistes, les despulla del seu aspecte humà i les converteix en autòmats. La ballarina condemnada a girar infinitament en la capsa de música. Pau Aulí ha dissenyat uns vestits que descomponen el cosset i el mirinyac, i deixen a la vista l’estructura de barnilles, els tuls i les crinolines. Àngels caiguts o àngels de la llar, animalons engabiats en unes caixes amb foradets perquè puguin respirar. El peep show i el confessionari també són una caixa.
