L’escriptor Scipio Slataper construeix un Bildungsroman fragmentari compost de records, meditacions líriques i descripcions gairebé panteistes de la natura
A Itàlia hi ha moltes ciutats més boniques que Trieste, però poques de tan singulars. Durant segles, la seva condició de port franc de l’imperi Habsburg, principal sortida al mar d’aquell conglomerat ja desaparegut de pobles, la va convertir en un lloc cosmopolita amb italians, germànics, jueus, anglesos, francesos, armenis, eslovens i croats, relligats pel dinamisme del comerç i la cultura italiana. Tot i que, des del 1919, la ciutat pertany a Itàlia, aquesta barreja que la va caracteritzar ha produït una literatura específica, de la qual el representant més conegut a l’estranger és Italo Svevo. I, tanmateix, si hi ha un llibre essencialment triestí aquest és El meu carst, de Scipio Slataper (1888-1915). Parteix d’una afirmació que Slataper va consignar en una carta a un amic: “Ja m’he cansat d’escriure sobre temes triestins; ara escriuré triestinament”.
En aquesta novel·la, el Carst, l’altiplà de roca calcària que s’alça al rerepaís de Trieste, funciona com el lloc de la revelació, perquè els dos ascensos al seu auster paisatge de pinedes i ginebrers transformen la idea que el narrador té de la vida. La seva primera estada al Carst és la de la regeneració espiritual i la comunió amb la natura. Allà hi descobreix una energia tel·lúrica que li costa trobar a la ciutat decadent, on baixa disposat a fer la seva vida d’adult, però no aconsegueix adaptar-se. La segona estada té lloc sota el signe del dolor. Arran del suïcidi d’una noia amb qui el narrador mantenia relacions, la natura que abans se’ns havia presentat com un indret de plenitud apareix com un desert de roca. “Això és pedregar i mort”, llegim, com a preludi d’una segona davallada a Trieste que suposa, ara sí, l’acceptació de la vida adulta: “Volem estimar i treballar”.
