El soroll de les cigales és tan embolcallant i tàntric que prens consciència de ser en un lloc ple de vida d’escala no humana. A la rave dels insectes s’hi afegeixen la humitat, la calor i uns horitzons de canyes, dunes i herba alta que desorienten i indueixen un cert estat de trànsit. És en aquest espai liminar que la Casa Gomis es materialitza entre els pins, a poc a poc i sense gens de pompa. Geomètrica i arran de terra, les voltes catalanes dels sostres que floten sobre parets de vidre fan la sensació d’un ordre que puntua el paisatge sense dominar-lo, i les retícules metàl·liques i les persianes de fusta compensen la llum del blanc amb una mesura justa de marró. El retruny dels avions passant-te per sobre a escassos metres, cap a l’aeroport del Prat, es va repetint cada pocs minuts i fa riure per no plorar.
La Casa Gomis vivia oblidada fins que tothom es va posar a parlar de la Ricarda, que és l’altre nom pel qual es coneix l’edifici i, sobretot, la denominació que rep aquest espai natural protegit del delta del Llobregat que haurà de cedir terreny per a l’ampliació de l’aeroport, que finalment ha aprovat el Parlament de Catalunya. Era previsible que els partidaris d’allargar la pista sacrificant part d’aquests terrenys relativitzessin el valor de la Ricarda: els ànecs que l’habiten s’han convertit en un mem per ridiculitzar l’ecologisme capaç d’avantposar la diversitat ornitològica al creixement econòmic. Però la veritat és que els contraris a la cosa han decidit centrar els seus arguments en els impactes negatius de l’ampliació sobre la vida dels barcelonins, acceptant tàcitament que amb arguments estrictament ecològics no n’hi ha prou. El debat sobre la Ricarda ha deixat clar que la qüestió de quins espais protegim i quins no depèn molt més de l’estètica que de l’ètica.
