Manuel Humbert? Qui és Manuel Humbert? Mentre em feia aquesta pregunta, quedava intrigada pel retrat d’una noia de cabells castanys que duu un vestit salmó en un fons verd aiguat. Segurament, també se l’han feta molts dels que han llegit el titular. La història de Manuel Humbert i Esteve (Barcelona, 1890-1975) fascina per allò que mostra i també per allò que amaga. Humbert era un observador, un pintor d’ofici exquisit. També encarnava un París i una Barcelona que ja no existeixen. Humbert era ―i encara és― un bàlsam, sobretot en aquest món de soroll digital i realitats deformades. Un grapat de maçanes, un ram de flors, un paisatge, el rostre de la seva dona. Humbert, amb una mirada neta, subtil i elegant, sabia com fer gran allò que era nimi. No necessitava res més. En la seva pintura, el crític Rafael Santos Torroella hi va veure “la realitat salvada per la bellesa, d’una manera íntima i quotidiana”. No es podria resumir millor.
La família de Lluís Boada (Barcelona, 1947) vivia al primer pis d’un edifici del carrer Sant Pere Més Baix, on també regentaven un negoci de papereria al major. Al tercer pis, el senyor Humbert tenia el seu estudi de pintura. “Recordo creuar-me’l per les escales i quan algun dia venia a casa a comprar paper de carta i sobres folrats. Era un home elegant i un veí molt respectat”, explica. Quan van marxar a viure a la Gran Via el record d’Humbert es va anar diluint. Amb els anys, Boada es va convertir en un reconegut economista, va treballar a Rio de Janeiro i a París, i de tornada a Barcelona va fer-se càrrec dels programes de medi ambient del consistori. Un dia va veure que es subhastava un quadre del pintor Manuel Humbert i el va acabar comprant. Més enllà dels seus records d’infància, no en sabia gaire més.
