Aquest dimecres ha mort Carles Balagué (1949), després d’una imparable, trista malaltia. Llicenciat en Dret, estimava el cinema. Va fer gairebé de tot: productor, director, crític, guionista, exhibidor. Va ser, per exemple, una de les ànimes de la revista Dirigido por… que, afortunadament, continua arribant cada mes als quioscos. Balagué hi va estar vinculat des de l’època fundacional, l’any 1972…, i va ajudar al seu sosteniment de manera generosa. Va ser a iniciativa seva que vaig publicar el meu primer article, signat conjuntament amb ell, sobre Dalton Trumbo. Era particularment generós amb els col·legues, ajudava els nouvinguts, i sempre preferia la mitja rialla o la ironia al mal humor.
Tot i que va tenir altres projectes d’exhibició, una de les grans aventures de Balagué, on, com sempre va tenir el suport de la seva esposa Marta Rañé, van ser els cinemes Méliès del carrer Villarroel de Barcelona. Els va obrir el desembre de 1996 i es veié obligat a tancar-los amb la pandèmia. Adequar-los als nous temps era econòmicament insostenible. “El Méliès ha significat mitja vida per a mi”, deia. Fidel a la seva militància cinèfila, hi va programar des de clàssics dels anys 50 a noms del cinema contemporani català que difícilment trobaven sales amb les portes obertes, des d’autors del cinema independent a títols europeus entrebancats a les cartelleres comercials. Els Méliès van ser una història de dificultats (un incendi, una inundació...) i la seva existència solament s’explica per la passió de qui els sostenia. Que el cinema estava per sobre de qualsevol càlcul mercantil ho demostra que a les sales del Méliès no s’hi podien vendre crispetes. Alguns amics de Balagué expliquen que la seva inspiració per fer els Méliès va ser el cineasta italià Nanni Moretti, que va obrir una sala de cinema a Roma, Nuovo Sacher, on no trobava obstacles per estrenar el cinema que li agradava.
