El xic tenia díhuit anys i un portàtil entre les mans. Era estudiant de Periodisme, primer curs. Escoltava una conversa sobre periodisme i llibres, tal com li havia manat el seu professor, amb una traca final motivadora: l’èpica del Watergate, la sàtira de Primera plana, les aventures de Kapuscinski per Àfrica, la història d’aquell vagabund que retrata El secret d’en Joe Gould. Droga dura. Tinta en vena. Supermans amb Remington i capa. La conversa va acabar. El xic alçà la mà. Sense vergonya, va explicar que mai llegia cap llibre. Que no li trobava sentit. Per això em demanava una raó per la qual li convenia llegir. Vaig respondre sense atrevir-me a replicar-li allò elemental: per què volia dedicar-se a escriure qui no llig a ningú. Periodistes que no lligen. Me’n vaig anar amb la capa de Superman bruta, esgarrada, per terra.
La xica tenia díhuit anys i un túper entre les mans. Una altra facultat, un altre dia. Vaig entropessar amb ella per casualitat. Estava amb un grup d’amigues. Hora de dinar. Què estudieu? Periodisme. I, sense voler, sense aprendre dels errors, vaig tornar a traure les relíquies i estampetes de l’ofici: Woodward i Bernstein front a Nixon, l’heroica Spotlight, la duresa d’Una temporada de machetes de Jean Hatzfeld a Ruanda, les veus recollides per Svetlana Aleksiévitx a l’URSS. Droga dura motivacional. Riallades, bromes, sort, adeu.
