“Si vols seguretat, posa’t a pencar en una fàbrica”. Aquesta va ser la resposta que va rebre un col·lega editor quan, en un sopar, ens va deixar anar que s’havia quedat sense feina. L’hi va dir un fotògraf a qui, tot i els premis, el talent i la insistència a construir-se una carrera professional, les circumstàncies han empès a servir copes. L’alternativa que va plantejar al nou desempleat no va agafar de sorpresa a ningú dels qui érem allà: tothom amb dos dits de front sap que intentar subsistir en aquesta indústria és exposar-se a un estadi essencialment fràgil i desagraït. És molt seductor explicar en una sobretaula que escrius llibres, produeixes obres de teatre o muntes festivals de música independent, però es dona per fet que el preu a pagar és el de la inestabilitat, uns sous baixíssims i ni un estatut que t’empari davant de tanta precarietat.
Fa uns dies es va publicar l’informe CoNCA, que recull les dades anuals sobre l’estat de la cultura i les arts a Catalunya. Catastrofistes, com era d’esperar. Les dades rellevants, és a dir, les que fan referència a l’statu quo dels ciutadans i no a la quantitat de diners que les empreses s’embutxaquen, són les següents: el 40% han de compaginar la feina principal amb d’altres per sobreviure; el 23% ingressa menys del salari mínim i només el 35% supera el mitjà; i, per a sorpresa de ningú, els autònoms o els qui perceben drets d’autor són els que tenen la situació econòmica més dolenta. Unes dades que, efectivament, són com el dia de la marmota al nostre país, i sense cap pronòstic d’un canvi determinant.
