La veritat és que, en lloc de parlar de Sirat, m’estimaria més parlar del cinema de Tsai Ming-liang, que aquest mes podem veure gairebé íntegrament a la Filmoteca de Catalunya; quina sort en tenim, d’aquest puntal de la ciutat i del país, que amb entrades a quatre euros facilita i incentiva la nostra formació contínua i ens porta en persona els directors més importants del moment, com ara Béla Tarr o el mateix Tsai Ming-liang, que l’altre dia, després del passi de Dies, que va costar uns 300.000 dòlars, a la pregunta de per què plantava la càmera i no la movia per seguir els actors ell responia senzillament “perquè m’agrada així”.
Voldria dir meravelles de les pel·lis de Tsai Ming-liang i de Lee Kang-sheng, l’actor amb qui fa 35 anys que treballa i que ha convertit la seva filmografia en una espècie d’estudi en temps real de la seva persona; de fet, és per adaptar-se a la manera de fer de Kang-sheng durant el rodatge dels seus primers telefilms que Ming-liang adopta el ritme natural que acabarà sent tan constitutiu del seu cinema. Voldria dir meravelles de les pel·lis de Tsai Ming-liang, però seria com voler dir meravelles d’un senyor fet pols que mira com plou, d’una dona estirada al llit que escolta, entre fascinada i fastiguejada, els sorolls que venen del pis de dalt, d’un tros de jungla que es gronxa amb el vent de la nit, d’un massatgista que acaba fent-li una palla al client, d’un peix pàl·lid i desmesurat que es menja una panerola que podria ser la reencarnació d’algú. A Tsai Ming-liang li interessa —l’obsessiona, l’enamora— la vida dels altres, el que hi ha a fora, el món, la vida que no és ell ni el seu melic: planta la càmera (com deia el de la pregunta) per veure què passa, es posa a disposició, no afegeix res, ho escolta tot i després t’ho mostra sense jutjar, sense imposar, sense lliçó, com una ofrena.
