D’Ingmar Bergman a Mia Hansen-Løve o Víctor Erice, hi ha una generació de cineastes que s’inspiren en els mateixos autors i aposten per pràctiques diferents
Crec, o m’agrada creure, que una generació de cineastes, un corrent, pot estar connectada pels seus referents cinematogràfics. Aquest cinema que admirem ens ha arribat per molts costats curats: cineastes que visiten la ciutat, festivals que programen certs films, pel·lícules que aconsegueixen distribució internacional a sales, plataformes VOD i programacions de filmoteques, però també discs durs que es comparteixen, enllaços d’internet, projeccions familiars i cineclubs clandestins.
Amb la Carla Simón ens uneix especialment un projecte, Cinema en Curs, entre tants cineastes com la Meritxell Colell, la Celia Rico, el Jonás Trueba, el Mikel Gurrea, l’Alba Cros, el Pablo Paloma, l’Alba Bresolí, la Mònica Cambra, el Jaime Puertas, el Pep Garrido, el Tomàs Malavia, l’Isaki Lacuesta i tants d’altres que podria enumerar omplint els 4000 caràcters d’aquest article. Aquest paraigua, dirigit per la Núria Aidelman i la Laia Colell, ens influeix i nosaltres l’influenciem. Moltes vegades, els fragments que compartim amb els estudiants de primària o secundària són els que nosaltres mateixos revisitem per fer les nostres pel·lícules. Romería i Estrany riu són dues obres que es van elaborar en el mateix moment, que neixen també de la necessitat d’obrir portes cap a un cinema poètic, ambigu i expressiu. El que desconeixíem tant la Carla com jo, ja que no ho havíem parlat mai, és que compartíem un referent que ens ha marcat tant a nosaltres com a tants alumnes i cineastes de Cinema en Curs: dos joves enamorats navegant en barca, l’aigua salada contra les seves pells, un sol que cega, la somnolència, una cabina ben petita, la Monika que mira a càmera, la decepció quan s’acaba el viatge idíl·lic i l’entrada a l’etapa adulta de la vida. És Un estiu amb Monika, d’Ingmar Bergman.
