La comèdia del desmenjat va ser una de les més fascinants i perfeccionades eines d’exposició pública de Josep Pla, i ho va ser des del principi: vull dir, des del primer moment en què va voler presentar-se al públic no només com a periodista i cronista, sinó com a autor d’una cosa tan seriosa com un nou llibre. Invenciblement, el seu pròleg a Coses vistes (1920-1925) em fa ressonar a la memòria la mateixa impostada humilitat que fa servir Cervantes al pròleg del seu primer llibre, La Galatea, com si haguessin estat els amics qui impulsen el llibre i vençut les resistències de l’autor, que no veu gaire sentit a publicar un llibre més. Pla broda la retòrica de la humilitat i la irrellevància de tot plegat, començant per ell mateix, i ho fa al seu primer llibre també: no gaire més, en aparença, que un aplec de textos ja publicats, retocats aquí i allà, sense cap infatuació o impostura de literat, que és una cosa que a Pla li resulta intolerablement fastigosa, a la seva joventut i també al final de la vida.
Però aquesta forma de la timidesa literària ―presentar-se sense aldarulls i alhora contra tot l’ecosistema literari― comporta un risc elevat de confusió en els lectors, perquè poden no saber del tot què és el que lliura un autor d’autèntica ambició literària com és Josep Pla, (“criaturades”, en diu ell) i a una edat no exactament precoç: quan surt el seu primer llibre té 28 anys i ja ha escrit i llegit moltes pàgines, però n’ha llegit moltes més, arravatadament, d’autors espanyols i estrangers, mentre confegeix una forma d’ambició literària que no traspua enlloc o que Pla mai converteix en exhibicionisme pornogràfic. Més aviat a l’inrevés: sap molt bé que té un parell de quaderns plens de notes preses al voltant dels vint anys i l’experiència d’estudiant universitari a Barcelona, la vida íntima a Palafrugell, les seves cabòries i les notes de lectura. Els va publicar Xavier Pla fa uns quants anys i ens van permetre descobrir la llavor incipient, merament testimonial, del que mig segle després seria un gros volum de dietari, El quadern gris, que efectivament conté la immensa majoria de les anotacions del nano de 20 anys, però sobretot n’inclou un fotimer de noves que no tenen res a veure amb el que observava o meditava el jove estudiant de Palafrugell d’excursió a Barcelona.
