L’artista global i avanguardista —destacat en l’ús de les tecnologies audiovisuals—, Fabrizio Plessi, finí a 86 anys, a Venècia, on habitava i preparava projectes i mostres sense aturador. Durant dècades passà uns estius de tres mesos a Mallorca, a Santanyí, en la que fou sa casa-estudi, “una gran escultura vivent”, la definí. Plessi exposà a tots els centres d’art grans i museus del món —també a cinc espais de Palma—, però curiosament la seva única gran obra documentada a l’illa és la que fou sa casa, Sa Pedra, un espai de 1.200 metres nascut de la transformació d’una finca o possessió pagesa amb sestadors, boveres, pous. Allà tot era blanc, minimalista, i en els patis i camins, els espais oberts suraven rius de pedres arreu.“On trobaria aquesta llum i silenci”, deia a El País Semanal l’any 2006, destacant “el sentit bàrbar i atàvic de la natura”. La família Plessi fa poc va vendre el molt documentat casal rural. Al municipi de Santanyí l’artista volgué fer una deixa d’unes instal·lacions fetes expressament amb pedra local i els jocs de l’aigua en vídeo. Es feren papers, declaracions i acords, es restaurà l’espai dels antics rentadors i abeuradors, però l’Ajuntament es feu enrere davant dels peròs d’un col·lectiu local.L’autor que ha partit feu una llarga i acreditada carrera exhibint les seves propostes essencialment amb finestres d’imatges en moviment, atractives, en museus, fundacions, teatres d’òpera, espais monumentals, biennals, túnels, galeries, col·leccions privades o grans córners de marques d’ultraluxe. Tenia nom, signatura i les portes obertes, no debades fa poc anys feu una bossa d’or de Dior i omplí de foc i rius d’or els finestrals dels espais monumentals i palaus de la seva ciutat històrica que fou República, Venècia, cau de genis de l’art, la música i les lletres. Plessi deixà emprempta valenta en l’adequació d’òperes i en relatar mites, en viatges d’exploració arreu del món i els seus monuments.També té la seva signatura un aparador total que feu per a Louis Vuitton, més enllà de l’attrezzo, i també era ell quan alçava una fita escultura, una torre de pantalles per Loewe AG, feia una sínia totèmica a l’expo de Saragossa, habitava la Fundació Miró de Barcelona, el Guggenheim, el Pompidou, posava dreta una canoa-gòndola veneciana per fer un obelisc. Sempre feia avinent el seu discurs conceptual nat del traç ràpid i vigorós de les seves llibretes sempre escrites en lletres de caixa, majúscules, i traçava al vol dibuixos, amb grafits, retoladors i aiguades. Rebé un premi Miró.Fabrizio Plessi semblava un navegant d’un vaixell pirata, de pell bruna, i sempre, fins ara, amb l’art llarga cabellera, medieval o de nadiu originari americà. Estava casat amb Carla amb qui va tenir dos fills. S’afirmava un navegant solitari enmig de les tempestes de la mar de l’art, que feia avinent els elements, terra, foc, l’aigua —sempre— i la natura. Omplí La Llotja de Palma de llaüts a l’inrevés, escapçant-los el peu de roda —la cara de la proa. Era un muntatge molt bell i un pèl atrevit amb el patrimoni naval.De formació acadèmica, fou catedràtic, caminà entre els pioners pintors i dibuixants que feren seva la tecnologia audiovisual, però no volia ser assenyalat un videoartista, advertia. Ha fet gairebé mil exposicions, “tres al mes”, ironitzava prop de la realitat. “No som d’aquells que s’aturaren gravant sempre el mateix vídeo, un autoretrat o de sa mare mullant pasta al cafè al desdejuni”.