És temptador començar un reportatge com aquest, motivat per l’onada d’Odissees que ens han arribat per obra i gràcia de la nova adaptació cinematogràfica ianqui del magne poema homèric, afirmant que els Països Catalans sempre hem estat més d’Odissea que no pas d’Ilía­da, perquè sempre hem estat més mariners i comerciants que no pas guerrers. Però això, a part d’una mentida que ens han fet creure els que ens van fer lligar els ganivets de cuina a la taula (que els ho demanin precisament als grecs, quin record tenen de la Companyia Catalana), és una fília compartida per gairebé totes les cultures d’Occident. És difícil (ho diu un amant també de la Ilíada) que cap literatura prefereixi els relats d’honors ferits d’uns reis milhomes i el desig de fama per via del sang i fetge de la Ilíada, a la jovialitat aventurera, va­ria­da i fantasiosa del viatge odisseic (encara que l’Odissea sigui molt més, però ja ens entenem). Una contraposició comentada una infinitat de vegades que es veu reflectida en els dos protagonistes: l’heroi de la força bruta de la Ilíada contra l’enginy i el do de paraula de l’heroi de l’Odissea; al carnisser Aquil·les, monolític, arcaic en la seva cursa mortal per la immortalitat, s’hi acara la duplicitat canviant d’Odisseu i la seva lluita per tornar a casa al costat de la muller (un retorn que li ha d’atorgar la immortalitat sense deixar-hi la pell). L’Odissea és més diguem-ne moderna i, doncs, acostuma a ser la preferida d’entre els dos poemes èpics. I això que presenta un protagonista que té uns valors difícilment heroics tal com se solen entendre: és un heroi trampós, mentider i, permeteu-m’ho, bastant penques, que passa un calvari per tornar a casa, sí, però no sense abans enamorar princeses i compartir llit amb éssers semidivins o divins del tot, mentre Penèlope l’espera a casa afanyant-se per mantenir allunyats els pretendents que se li mengen la hisenda. L’heroi de l’Odissea ens agrada perquè és polifacètic, polítrop, diu el grec, això és, de molts trópoi, que poden voler dir moltes coses: girs, camins, maneres de ser, estratagemes, etc. D’aquí “l’home de gran ardit” de Riba, el “de mil cares, que féu mil viatges” de Mira o el “molt versat” de la nova traducció de Pau Sabaté que acaba de publicar la Bernat Metge Universal. “Recargolat”, potser, per al més mentider dels mentiders? Tan mentider que ens arribem a qüestionar que les seves aventures siguin reals, perquè, al capdavall, ens les explica ell mateix. Odisseu és viu com una centella, però no pot evitar ficar el rem i revelar la seva veritable identitat a Polifem (cosa que li provocarà tots els maldecaps posteriors), quan hauria pogut mantenir-se com a Ningú i sortir-ne airós, però un heroi ha de deixar constància del seu triomf i Odisseu ho és, tot i que un xic galdós. De fet, si deixeu estar l’Odissea i tot el que en sabeu i mireu de fer una lectura verge de la Ilíada, l’Odisseu que hi surt no us resultarà tan simpàtic ni li veureu ginys tan fèrtils. És més aviat un heroi poruc que s’aprofita d’altres homes millors i maltracta els que són pitjors. Si a més completeu el quadre amb el Filoctetes i l’Àiax de Sòfocles, li acabareu agafant tírria. Però aquí hi ha la gràcia: és un heroi humà i, per tant, amb tots els defectes dels homes. Potser per això hi ha qui ha dit que el proemi de l’Odissea, i fins i tot el poe­ma sencer, és un intent de crear una nova imatge heroica que enalteixi el rei que va tornar a casa còmodament adormit en un viatge inconscient (i a l’inconscient?) que Carles Riba va fer servir per escriure una de les millors poesies de la literatura catalana del segle XX (“He navegat com Ulisses…”). El poeta de l’Odissea hi insisteix sospitosament com volent disculpar l’heroi que torna a casa sense companys, encara que va maldar “per salvar la vida i portar els companys de tornada, / però ni així no se’n va sortir, per més que volia, / sinó que es van perdre ells tots sols, per la seva pròpia insolència” (diu Sabaté). Però més enllà de la fascinació que ens produeixen el protagonista i les seves aventures, el fet que en la literatura catalana contemporània l’Odissea hagi tingut infinitament més influència que la Ilíada es deu a un fet ben objectiu: de l’Odissea de seguida en vam tenir una versió catalana magnífica, l’any 1919, del mateix Riba, que va refer de dalt a baix en una traducció encara millor, gairebé 30 anys després; tan bona que savis com Valentí i Fiol la van catalogar com el veritable poema èpic català; tan influent que sense les seves traduccions no s’entendrien ni els sonets d’El món d’Ulisses de Rodoreda (avui, a Agonia de llum, Godall Edicions, 2022), ni un dels millors llibres d’Agustí Bartra, Odisseu (ara a Proa, 2008), ni, és clar, l’obra del mateix Riba, ni tampoc tota una generació d’hel·lenistes que es van dedicar a la filologia clàssica fascinats per la música arcaica dels versos ribians (Miralles, Pòrtulas i un llarg etcètera). És clar que el mite de l’exiliat, del viat­ger errant que es basqueja per tornar a casa, va deixar una fonda empremta a tota la generació d’antifeixistes que va perdre la guerra i va haver de fugir del país (i Riba mateix, Bartra o Rodoreda en són els exemples més clars). De fet, la metàfora del viatge a Ítaca que el Procés va anar (mal) gastant també l’hi devem a Riba, per bé que per via indirecta. El text que Llach va musicar (amb la taca de la “Itaca” plana que cada cop que la sents li vols clavar amorosament l’estaca) és la traducció que va fer el poeta de la memorable poesia de Kavafis. En qualsevol lloc del món, una traducció tan pionera i emblemàtica inscriu una determinada imatge, de vegades permanent, en la literatura d’arribada. Per la figura de l’exiliat que torna a casa i reconquereix el govern del ­país, però sobretot per la versió que en va fer Riba, l’Odissea, a casa nostra, és una cosa molt seriosa, potser més i tot que l’original. De novetats cinematogràfiques L’adaptació de Nolan, casualitat o no, també mira de blanquejar l’heroi de l’engany que no acaba d’encaixar amb els valors que entenem avui per heroics. El que passa és que el director va molt més enllà i acaba desdibuixant del tot el que fa veritablement espe­cial el nostre heroi. Sembla que, al capdavall, la modernitat no tolera la figura del trickster i s’estima més Aquil·les que no Odisseu, l’heroi tràgic al còmic. Tota la pel·lícula, de gairebé tres hores de durada, que passen prou ràpid, va en aquesta direcció: per això Nolan ho magnifica tot i dona a la immensa majoria d’aventures un aire tètric, fins i tot. Moltes de les manipulacions van en aquest sentit: els set anys d’Odisseu amb Calipso es justifiquen perquè a l’heroi se l’alimenta amb lotus, la planta que fa oblidar (i així es fan aparèixer els lotòfags); perquè és un heroi com Zeus mana, no regressa adormit entre els coixins dels feacis, que desapareixen de la trama, sinó que torna amb el rai que naufraga a Ítaca mateix; i per això també, el director mira de donar sentit a la telemàquia, que al poema queda una mica penjada, i que a la pel·lícula es fa servir per donar una oportunitat a l’heroi de teletransportar-se i fer de Superman; el mateix passa amb la matança dels pretendents, que el director converteix en una lluita d’un de sol contra cent vuit, sense l’ajuda de Telèmac ni de cap servent. Però el cas més simptomàtic és l’omissió de l’episodi de Ningú: després d’eixorbar Polifem sense ni emborratxar-lo, Nolan canvia l’error de supèrbia més important del nostre bocamoll preferit per la fletxa més vana i banal, argumentalment parlant, i més poc cinematogràfica de la història del cinema (també ho és que en la visita als inferns apareguin uns quants zombis, però no el d’Aquil·les i el seu capgirament dels valors heroics). Fins i tot em veig temptat de dir que aquesta cosa de disfressar els actors amb pantalons va igualment en aquesta línia: anar altrament devia fer poc mascle. I per bé que amb totes les noves lectures que se n’han fet algú podria esperar que s’hagués aprofundit més en els personatges femenins, val a dir que no he sabut trobar enlloc tal relectura, a la pel·lícula, més enllà de presentar-nos una Penèlope amb caràcter (només faltaria!) i un intent de justificar els actes de Circe (més bruixa llòbrega de Macbeth que no pas sensual fetillera filla del Sol amb qui Odisseu comparteix el llit durant un any de vida regalada, en la mateixa línia que deia), humanitzant-la amb un argument ben trobat, però per on es passa tan superficialment que acaba sent una cosa un xic ridícula. Deixo estar ara les operacions de tokenisme, com el fet de triar una Atena o una Helena negres (Zendaya i Lupita Nyong’o respectivament) que deuen aparèixer trenta segons en pantalla encara no. El film és una americanada molt ben feta (no és, doncs, la broma de mal gust d’un Gladiator 2), amb tots els ingredients d’una superproducció d’acció amb bons actors, però americanada al capdavall: els paisatges i la llum són més anglosaxons que mediterranis, i el mateix passa amb Odisseu (Matt Damon), que no desentonaria de Ragnar Lothbrook damunt d’un dràkar, mentre que els seus soldats semblen trets d’un barri de Chicago i disfressats de pseudocenturions, amb unes armadures d’un cuir gairebé pornogràfic (menció especial per a l’Agamèmnon-­Batman); els temples són d’estil nolànic (o hauria de dir lolànic?), i els herois, a les estones de lleure —és a dir, de caça—, van amb xandall (callo el moment més americanament gloriós: busqueu-lo entre pastors). Però tot això no és greu, fins i tot és tendre, perquè són gent que no cuina amb oli d’oliva: bàrbars jugant a fer de mediterranis. I què sé jo: al final els poe­mes homèrics, tot i que es remunten a l’època micènica, contenen estrats històrics diferents, amb armes i materials d’altres èpoques, i no deixen de ser ficció. Com a “epopeia èpica” (segons la publicitat dels productors), el film funciona la mar de bé i farà les delícies de molts adolescents (amb algunes bones troballes, com el rapsode Femi, l’episodi del cavall o la broma dels pobles del mar), però es pren massa seriosament i desdibuixa del tot el nostre protagonista. I això sí que és més greu. De vegades un es demana si és que Nolan llegida. Però, si serveix com sembla per posar de moda un altre cop el gran poema homèric i fa que nous lectors s’hi acostin, amb totes les novetats editorials sota el braç, molt benvinguda sigui. (Tot el contrari és un film europeu d’allò més digne que va passar desapercebut, El retorn (2024), d’Uberto Pasolini, que es concentra en la tornada a Ítaca d’Odisseu fins a la venjança dels pretendents i el reconeixement posterior de la muller. Cinta d’aroma clàssica i pressupost modest (20 milions de dòlars pels 250 de Nolan), que renuncia a l’èpica per centrar-se en la part més humana de l’obra, avançant a un ritme molt (massa?) lent i amb una producció molt austera, però amb un Ralph Fiennes i una Juliette Binoche espectaculars als papers protagonistes). De les noves Odissees Odissea, de Stephen Fry (trad. Anna Llisterri, Ara Llibres) és un experiment curiós. Comparteix títol amb l’obra d’Homer, però del poema en queda poc més que les aventures d’Odisseu i la seva tornada a Ítaca i la venjança contra els pretendents, que a l’obra original ocupa poc més de cinc cants. A canvi, hi afegeix tota una sèrie d’històries de viatge i retorns aliens al d’Odisseu que no apareixen als poemes homèrics, sinó en algunes versions del mite explicades per altres autors: per un cantó trobarem el viatge d’Eneas que ens explica originalment Virgili, no sense abans perdre dues dones pel camí: Creüsa, convenientment desapareguda durant la fugida de Troia, i Dido, a qui Eneas fa tal love bombing que la pobra dona se suïcidarà quan l’heroi l’abandoni. Per l’altre, la història del casal d’Agamèmnon, que tots tres tràgics van tractar, fent un poti-poti entre l’Orestea d’Èsquil, l’Electra de Sòfocles i les dues Ifigenies d’Eurípides. Tot plegat, i fent honor al nom de l’autor, acaba sent un refregit que, com sol passar amb aquesta mena de textos, no té gaire tensió narrativa, però que pot ser útil per al lector que no estigui habituat al mite grec, perquè l’autor integra en una sola línia cronològica tot de relats que el lector modern no té per què conèixer. El text, doncs, té prou avantatges, si al lector li interessa només l’argument: Fry té l’ofici del contador de rondalles i la gràcia del guionista, amb no poques notes que interrompen la narració per explicar anècdotes. Però té també no pocs desavantatges. El més important és, simplement, que això no és l’Odissea ni és cap odissea. És, doncs, estrany que Fry s’atreveixi a intitular-la així quan, amb l’equivalent a la Ilíada, havia preferit un molt més modest (i menys enganyós) Troia. Malgrat tot, em sembla que aquest llibre pot servir tant per llegir-lo als més joves de la casa com per tenir un primer contacte amb les històries dels retorns (una mica com el meravellós La guerra de Troia de Graves), juntament amb els altres volums de Fry sobre el tema publicats sempre per Ara Llibres a mans de la mateixa traductora (Mites, Herois i Troia). Per als encara més petits, hi podeu afegir les adaptacions infantils d’Albert Jané a Combel amb il·lustracions de Pep Montserrat (2008), la de Jesús Cortés i dibuixos d’Enric Solbes a Bromera (2001), i la més recent de Meritxell Blay a la Galera (2025), amb il·lustracions de Genie Espinosa. Si hi ha un lector caut que vol llegir l’Odissea, però li fa respecte el poema d’Homer, i prefereix llegir-lo com una novel·la però sense apartar-se del relat original, una opció pot ser la versió que ha publicat recentment Blackie ­B­ooks amb il·lustracions de Calpurnio. Es tracta d’un text que a primer cop d’ull semblaria que té poc interès, perquè és una traducció d’una versió anglesa que ja és en si força assimiladora: el text que va confegir Samuel Butler resseguint el text homèric, però allisant la majoria dels trets propis de la poesia oral antiga per convertir els grans poemes homèrics en una experiència més digerible per al devorador de novel·les; una cosa que horroritzaria Riba, però val a dir que, si el que volem és llegir-ne una versió lleugera, que no ens impliqui gaire esforç, el text llisca molt bé. I alguna cosa hi deu tenir a veure que la versió catalana la firmi un dels escriptors catalans vius de ploma més fina: el traductor Xavier Pàmies. De fet, si volem comprar la trampa de convertir en novel·la el que és originalment un poe­ma, millor aquesta versió que no pas una grisa traducció en prosa, per directa que sigui, que mantingui tots els mecanismes propis de la tradició oral que només tenen sentit sota el dolç martelleig de la música del vers. Als seus genials “Mots del traductor” en la seva segona Odissea, Riba es justificava perquè s’havia acostat al text homèric en el seu vessant de poeta i no de professor. Avui estic segur que ningú no ho diria, però la voluntat de Riba amb l’Odissea era, en certa manera, popular, o, en tot cas, no s’adreçava als acadèmics, sinó a tots els lectors de poesia del seu moment (en què la poesia era, segur, més popular, tot i que potser no la seva), i això ja era molt: “arrencar-la al monopoli dels més o menys doctes hel·lenistes, d’acord; però tant com lliurar-la a la insensibilitat i a la banalitat dels simples devoradors de novel·les, despullar-la de la seva poesia […] costa de resignar-s’hi”. Riba va escriure un monument poètic i lingüístic que quedarà per sempre com un dels fonaments de la llengua i la literatura catalanes, però no és menys cert que l’Odissea ribiana, que fetilla encara avui gairebé sense voler-ho, com una campaneta de vent, converteix un poema narratiu en poesia gairebé lírica, poesia “pura”, per dir-ho amb el traductor, segurament pel seu mateix tarannà. I així, potser també perquè una traducció és el resultat de la mescla entre la manera d’escriure d’autor i traductor, el text de Riba afegeix unes dificultats lingüístiques i sintàctiques que no són sempre a l’original i que reclamen una lectura lenta, mentre que, si bé l’original va ser compost en una llengua literària que no va parlar mai ningú, segurament era més immediata que alguns dels versos de Riba. I tanmateix, no puc deixar de recomanar a qualsevol lector català l’experiència gairebé mística de llegir (o millor, sentir) l’Odissea ribiana. I si no tots 12.110 versos del poema, almenys uns quants passatges. Permeteu-vos aquest goig algun cop a la vida. Cal esforç, però ja se sap: qui vol fruir ha de patir. Més enllà de la versió escolar en prosa de Joan Alberich (1998), Joan Francesc Mira, tenint al cap l’aspecte eminentment narratiu de l’original, va publicar a Proa, l’any 2010, una Odissea que s’aferrava molt més a terra, sense envolar-se en paraules alades, per convertir-la en un text molt més “transparent”. Mantenia l’hexàmetre, sí, però la seva era una versió volgudament prosaica. Potser massa, però en tot cas es va convertir en una bona alternativa, més accessible, a la de Riba. Ara ens arriba una tercera interpretació que sàviament pretén agafar el camí del mig: aconseguir la frescor narrativa i aparentment senzilla de l’original sense renunciar a la volada poètica. Això és el que busca (i em sembla que assoleix) la versió de Pau Sabaté (amb pròleg de Roger Aluja i una lectura en clau feminista de Dolors Miquel), seguint el camí natural encetat amb la Ilíada que traductor i editorial ens van oferir l’any 2019, en una versió directa encara més necessària del primer poema homèric, per tal com el lector català no en tenia a l’abast cap versió poètica plausible: l’única que es deixava llegir prou bé, la de Miquel Peix, era introbable i havia envellit prou. Qui va xalar amb aquella Ilíada hi trobarà els mateixos ingredients, amb una manera de fer que ara ja podem batejar com a sabatenca: una llengua molt genuïna, saltironant, que evita els arcaismes i que introdueix no pocs trets populars que ja són marca de la casa i que poden sobtar els lectors habituats a llegir textos antics, però que ajuden a construir una llengua clàssica noble, però viva, plausible, sense encarcaraments sintàctics que no són a l’original, que Sabaté evita meravellosament bé amb uns hexàmetres més lliures que els dels seus antecessors. L’eina, però, ha estat afilada, per l’experiència que atorguen els anys i perquè Sabaté ha girat ja molts milers d’hexàmetres: als de la Ilíada hi ha sumat, poca broma, tots els poetes bucòlics grecs (a Edicions de 1984), un llibre de les Geòr­giques (el segon, a Vibop, on també ha publicat una antologia de dístics elegíacs simposíacs) i Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes, que han de veure la llum aviat a la Col·lecció Bernat Metge. I ara, els de l’Odissea. Una altra cosa que millora respecte a la primera entrega iliàdica és que el pròleg, aquest cop, sí que és informatiu: situa el lector llec i li facilita la lectura. Només gosaria posar un però un xic ridícul a l’edició, tan polida i elegant com sempre: a mi, que no soc faixista, per manllevar la broma a la bibliotecària-influèncer Marta Cava, la faixa d’aquest volum m’ha grinyolat: l’Odissea “en un català més viu i potent que mai”, havent-hi l’ombra inevitable de la versió ribiana, és una petita mostra d’hibris, que esperem que no passi factura a una traducció que ha d’esdevenir, segur, la referència contemporània del poema homèric. No és, doncs, una publicació més, una Odissea més. Si aquest estiu i els que vindran heu de llegir una Odissea, que sigui aquesta (i després podeu comparar-ne uns quants trossos amb la de Riba i encara gaudireu més d’aquest art que és el de traduir). No us en penedireu. OdisseaHomerTraducció de Pau Sabaté. Lectura de Dolors Miquel. Pròleg de Rojer AlujaLa Casa dels Clàssics480 pàgines. 29,95 eurosOdisseaStephen FryTraducció d'Anna ListerriAra Llibres336 pàgines. 24,95 eurosL'OdisseaHomerText adaptat per Meritxell Blay. Il·lustracions de Genie EspinosaLa Galera264 pàgines. 24,95 eurosOdisseaHomerVersió en prosa de Samuel Butler. Traducció de Xavier Pàmies. Il·lustracions de CalpurnioBlackie Books352 pàgines. 19,90 eurosEloi Creus és filòleg clàssic i traductor.