Aquells cadells de la postguerra europea eren molt joves quan es va inventar la joventut. Eren molts, ben diferents, més aviat des­obedients i disposats a empassar-se la vida a glops després d’haver tastat de nens les restriccions i el racionament. Estudis sociològics, ministeris, reportatges periodístics i greus reflexions filosòfiques i religio­ses van convertir la joventut en la gran preocupació, primer de la temporada, després de l’època sencera. D’entrada, dels clergues de la moral. Després, dels senyors de la política. El maig del 68 era a la cantonada.Edgar Morin, tot just desaparegut amb 104 anys, en va fer un excel·lent diagnòstic: una nova categoria social, definida per la classe d’edat, estava quallant com a resultat de la societat de consum, però precisament contra la societat de consum, tot just inaugurada amb les primeres empentes del creixement econòmic i l’americanització imparable d’Europa. Eren els boomers que havien arribat, matèria de controvèrsia pels joves d’avui i de meditació pels joves d’aleshores que encara queden dempeus. Joe Klein, autor de Primary Colours, un roman à clefs sobre Bill Clinton, ha escrit una columna a The Washington Post per celebrar que els seus 80 anys coincideixen amb el de tres presidents que han marcat l’època, el seu país i probablement el món. Són Trump, Geor­ge W. Bush i el mateix Clinton, cadascun d’ells representant d’ideologies i classes socials ben diferenciades, però tots de la mateixa classe d’edat. Klein fa un comiat generacional, més irònic que elegíac: “Marxem, menys madurs del que hauríem d’haver estat, i menys responsables que els nostres pares. En algunes coses som un exemple a seguir; en altres, una decepció històrica, en deixar als nostres fills un món menys segur que el que gaudien els nostres pares aquell any nou de 1946”. El gran Bob Dylan creu que s’ha convertit, amb 80 anys, “en el vell rei d’un país desconegut”.Ningú com els Beatles i la seva fabulosa obra musical representen millor aquella embranzida generacional, que va esclatar als seixanta i obrí una nova època de la música i la cultura. John Lennon va morir a trets a Manhattan fa 46 anys, George Harrison de càncer en encetar el segle XXI. Però Paul McCartney i Ringo Starr són aquí encara, vius, creatius, joves com les velles cançons d’aleshores i les noves, compostes i gravades ben entrada la vuitantena.Aquella joventut de quan es va inventar la joventut feia nosa i escàndol aleshores i sembla que també en fa ara. Te raó McCartney quan reivindica a meitat de la vuitantena aquella joventut de Liverpool en un vers memorable del seu darrer disc, The Boys of the Dungeon Lane ,on ho diu tot: “Ningú podrà esborrar els dies que van quedar enrere”. Escolteu-lo.