El darrer congrés de la UIA, el 29è, ha reunit a Barcelona arquitectes i estudiants de tot el món, volent ser un laboratori d’idees —com alguns l’han qualificat— esquitxat amb unes gotes de Sónar. Resulta indubtable la vàlua de moltes persones que han participat en els debats, converses o conferències. Hi era tothom, o —millor— quasi tothom. Alguns dels actors, ja sigui per l’oportunitat, pel moment o senzillament per oposició amb altres intervencions, atrauen especialment l’atenció, com Alexander Brodsky. No es tractava de sentir-ho tot, era impossible, però per als assistents era important saber que eren allà, i per als mateixos speakers ho era saber-se entre tantes altres veus i contribuir a aquella atmosfera. En qualsevol cas sembla, sempre segons els organitzadors, que el que s’hi ha dibuixat no té marxa enrere. L’arquitectura ja no es pot deixar de considerar com una forma total de connexió amb l’entorn que l’acull. L’entorn sembla haver mutat de ser el lloc on s’actua a ser alguna cosa semblant al material amb què s’actua: “El que ja existeix és el primer material del projecte”, es pot llegir al preàmbul de la declaració del congrés. En aquest sentit, els exemples mostrats pels participants en les seves intervencions es tornen indicis de maneres de fer; òbviament, entre els exemples mostrats continua havent-hi edificis “professionals”, però destriant entre l’allau d’imatges que ha conformat el petit univers visual d’aquest congrés, trobem terra, pedres, arbres de tota classe i condició, materials solts, gent, molta gent, teixits, estructures crues, “teixides” i pelades, mercats, barraques i cabanes, reparacions de tota mena, moltes “galeries habitades”, rius, aigua, residus, energies, algues, fang, fusta, canya, alguns llibres, moltes “instal·lacions”, provisionalitat i dosis d’inventiva aplicada a la recuperació i a fer servir les coses de manera diferent de com es van imaginar, cosa que encarnava a la perfecció l’edifici de la tèrmica del Besòs, l’espai triat per fer les sessions, acompanyat de pantalles, grues gegants i grades, una mena de Woodstock a la platja. Tot plegat, un discurs visual que quedarà en la memòria com les restes d’un banquet. Però el conjunt no pot evitar fer l’efecte de ser una ordenació de projectes i idees ja sentides i vistes, ara sota nous encapçalaments dissenyats pels curadors. Però després d’aquest banquet d’idees i de declaracions, ara hem d’afrontar un retour à la normale, una frase popularitzada el Maig del 68, i, veient el que ens espera, necessitarem que aquestes idees puguin ser compartides per tothom. En aquest sentit, els textos del congrés, començant pel de la declaració final, potser podrien provar d’acostar-se a l’opinió pública i buscar-ne la complicitat, més que la de ­l’staff de la UIA. El complex es pot explicar de manera senzilla i el senzill no s’ha d’explicar de manera complicada. Crec que el més feble de les declaracions és el to, exemplificat pels sis punts finals, que podrien reduir-se a tres o quatre frases entenedores, sense aquest aire de combat heroic que acostuma a ser el que primer s’endú el vent. “El futur no pot continuar esperant. Arriba tard. És l’únic punt de partida honest que ens queda per construir”, o bé “Declarem que ja no podem continuar sent antropocèntrics”. N’hi ha prou amb tenir present la criminal acció de l’exèrcit israelià a Gaza, esborrant ciutats i persones, mostrada pel grup de recerca Forensic Architecture al Congrés, o els efectes del terratrèmol de Veneçuela, del qual quasi no es va dir res, i la imatge de les desenes de forjats de formigó desplomats els uns sobre els altres, per enfrontar-nos a l’escenari arquitectònic de la catàstrofe i de la gent que no podrà tornar a casa, que ens interpel·la cruament. Un sol cas: l’arquitecte japonès Sigueru Ban, en acabar la seva intervenció, va marxar cap a La Guaira per mirar d’ajudar. Aquests fets, per si sols, demanen una mica de prudència i sensibilitat a la declaració final del congrés. La seva reformulació evitaria mostrar els arquitectes com un col·lectiu al qual alguns cops manquen grans dosis d’humilitat.