Això és un dia que arribes a casa a dos quarts de deu del vespre. Fa tres hores que has sortit de Girona en tren. I és clar, aquells vells exercicis matemàtics de “Si un tren surt de tal lloc a una velocitat de...” queden rebentats, noquejats per qualsevol atrocitat quotidiana de trens del país. Només et falten uns metres per arribar a casa i veus que hi ha unes tanques. Avui és el gran dia de la filmació d’una sèrie per a Netflix, Los niños del Brasil, una adaptació d’una novel·la de nazis amagats al Brasil, amb guió del guionista de The Crown, uau... Ha estat molt divertit veure com transformaven un tram del passeig de la Garriga i algun carrer lateral amb costumisme brasiler i alemany: una pintada pedagògica cridant a la vacunació dels infants brasilers, un escenari tirolès, llocs de fira de menjar i beure alemany... Tot pensadíssim, fins i tot l’enlletgiment dels cartells perquè semblin antics. Ha estat interessant comprovar com els escenaris de cartró pedra poden resultar hiperrealistes i semblar més de veritat que la vida mateixa. Penso en el cartró pedra que ha vist un matrimoni alemany que esperava, al meu costat, que el tren a Girona es posés en marxa. Els he dit que era un caos habitual aquí, però com que hem canviat tres vegades de tren fins que s’ha posat en marxa, no sé fer-los entendre el sentit de res. Quan em faltava poc per arribar a casa m’han dit que no podia passar, que rodaven. Però casa meva queda més avall, els dic. Però és que ens espatllaries el pla, em responen, amablement. Mai m’havien parlat tan clar, la veritat. Que tens gaire pressa?, em demanen. I aquí els faig entendre amb tota la delicadesa que puc que sí, que una mica de pressa sí que tinc, ja, després de tres hores de viatge. Em conviden a fer volta, a passar pel carrer de baix, que llavors ja no estaran rodant. Al carrer de baix trobo tot de gent seguint el rodatge, rere unes tanques. És una atracció. El muntatge, espaterrant. S’hi estaran fins a les dues o així, de rodatge. Quan desmunten tota l’escenografia, passem uns dies que la trobem a faltar. El passeig torna a estar buit. El deteriorament dels vorals, al descobert. Els plataners malalts, una mica més tristos, esperant alguna treva o tractament. I l’escorça que ja els cau amb la calorada. Veure el cartró pedra de la ficció fascina, com qui descobreix el truc de màgia. Veure el cartró pedra de la rea­litat angunieja. La Catalunya plató, la que serveix per a rodatges, produeix com un goig (sempre que no es converteixi en un paisatge fetitxe instagramejable). Mentre giro la clau de casa, penso que, a banda de la gracieta, fora bo fer transparent el cartró pedra i que l’administració local anunciés a què destinarà els diners per ocupació del carrer i ús del teatre que ha ingressat gràcies al rodatge, si els destinarà en programació per al teatre o en el cine Alhambra, el cine del poble, o en el manteniment del passeig, per dir algunes idees, sense ni gota de ficció.