Quins nèrvits! Després de tanta polèmica, de tant recordar-nos que Gaudí era del morro fort i que s’havia negat a parlar en castellà a la policia, després de saber-se que no s’havia previst que Lleó XIV digués res en català en la inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, finalment les queixes van fer forat en la Santa Mare Església i el sant pare es va adreçar als fidels en català a l’hora de beneir el tronxo que culmina la basílica. Després de veure’l les hores prèvies, a la catedral, a l’Estadi Olímpic i a l’abadia de Montserrat, era d’esperar que així seria, però només t’havies de fixar en el tarannà lingüístic del seu amfitrió, l’arquebisbe Joan Josep Omella, perquè t’entressin tots els dubtes. En els actes previs, l’home havia limitat el català a fórmules de salutació, i ni tan sols en concelebrar l’eucaristia amb el seu col·lega tarragoní es van dignar a repartir-se bilingüísticament una mica les frases. És ben grotesca l’actitud d’Omella, tan poc inclinat a l’ús d’una llengua, la catalana, que també és la seva, si li atribuïm ―com cal― un cert coneixement de les Escriptures, en especial del Nou Testament, concretament dels Fets dels Apòstols, quan Jesús els envia a predicar pel món. Ho explicàvem en un altre article d’aquesta secció fa un temps. Els apòstols arriben a Jerusalem per Pentecosta i de seguida es posen a predicar, però no ho fan servint-se d’una hipotètica llengua comuna-que-ens-entenem-tots, sinó que tot d’una, per mediació de l’Esperit Sant, de seguida van ser ells que van canviar de llengua i es van posar a predicar en la llengua del receptor: “Com és que nosaltres els sentim en la nostra llengua?”, deien els jerusalemites, als quals Pere va esvair els dubtes de si potser tots plegats anaven torrats: “No és pas que aquests hagin begut massa, com vosaltres sospiteu: tot just són les nou del matí”. No cal ser un gran intèrpret dels Evangelis per concloure que a la base de l’apostolat hi ha la defensa de l’ús de la llengua de l’altre. D’altra banda, no sabem si Omella li va explicar a Lleó XIV la importància que va tenir per a la subsistència de la llengua catalana un predecessor seu, potser de manera impensada però al capdavall ben real, enmig de les tenebres del franquisme. Es tracta de Joan XXIII, que en el missatge de Nadal del 1959 va esmentar “l’opressió sistemàtica dels trets culturals i lingüístics de les minories nacionals” entre els fenòmens que pertorbaven la pau internacional; poc després, tot al·ludint a les paraules del pontífex, va aparèixer l’anomenat “Manifest dels 100”, el primer document signat per personalitats catalanes que demanava dignitat per a la llengua i la seva presència en espais públics. Tres anys més tard, l’anomenada “Campanya de les instàncies”, del 1963, reprenia paraules del mateix Joan XXIII, aquest cop de l’encíclica Pacem in Terris: “Respon a una exigència de justícia que els poders públics aportin la seva contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seva llengua, de la seva cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seves iniciatives econòmiques”. Tampoc sabem si, en la visita a l’abadia de Montserrat, algú va explicar al sant pare qui va ser Aureli M. Escarré. Monjo benedictí i abat de Montserrat, l’any 1963 va concedir una entrevista en portada al diari Le Monde que li va guanyar l’enemistat del franquisme i un bitllet per a l’exili dos anys després. En aquella entrevista, que va tenir una repercussió internacional fenomenal, l’abat Escarré no tan sols s’esplaiava contra la dictadura allà on podia fer-li més mal (“El règim espanyol diu que és cristià, però no obeeix els principis de base del cristianisme”, deia el titular), sinó que també recuperava, justament, els valors emesos per Joan XXIII en defensa de les minories nacionals. I en un missatge que ahir mateix va agafar vigència, vinculava la defensa de la llengua a la defensa de l’Església mateix: “Ara qui us parla és l’home d’Església, ja no el català per a qui defensar la llengua no és només un deure, sinó també una necessitat: quan la llengua es perd, la religió tendeix a perdre’s també!”. Dit d’una altra manera, si ignores la llengua, ves que no t’ignorin a tu i al teu déu. Doncs a Robert Prevost tampoc va semblar que el desplagués parlar en català, exhibia una fonètica força traçuda i una prosòdia lenta però gens entrebancada, i segurament era més comprensiu amb la inclusió del català que no pas tot el seu entorn. Aviam si en completar la façana de la Glòria i convidar un altre papa algú pren nota de tot plegat.