Yo siempre a veces (Movistar) és la darrera producció dels Javis, amb una fitxa artística bàsicament femenina. Les seves creadores són Marta Bassols i Marta Loza. El guió és seu i d’Almudena Monzú, i les dues Martes també intervenen en la direcció, amb Claudia Costafreda i Ginesta Guindal. Al repartiment hi ha Marta Bassols, Paco Tous, Belén Ponce de León, María de Medeiros (amb un paper episòdic), Diane Guerrero, Neus Asensi, Juani Ruiz, Jordi Vilches… En aquest apartat, però, cal esmentar molt particularment el bon treball dels dos protagonistes. A David Menéndez ja el coneixíem, però la debutant Ana Boga és una descoberta excepcional. Més enllà de les obligacions narratives, és capaç de transmetre una inusual, absolutament creïble, autenticitat.Hi ha dues ciutats protagonistes, Berlín i Barcelona. A la capital alemanya, Laura hi tenia una feina, bona i fins i tot divertida, quan decideix establir-se a Barcelona per ser mare i viure amb la parella. Un projecte que trontolla immediatament. Aviat veurà que la convivència amb el manso, Rubén, no és fàcil; la incomoda un company que embolcalla les constants manifestacions d’amor amb unes mal dissimulades exigències. La vol dependent d’ell. És un manipulador que reclama exercir la paternitat no solament per estimació cap al nen, sinó perquè és una manera de lligar la parella. Laura en fugirà i encetarà una difícil vida barcelonina. Nòmada, amb feines mal pagades, amb una fràgil xarxa de suport i molta soledat emocional.Barcelona és relativament habitual com a plató cinematogràfic. Betevé manté des de fa anys un cicle de pel·lícules rodades a la ciutat, que més d’una vegada l’han disfressada. A la sèrie The Crown o al film El perfum, per posar dos exemples, figura que era París. Hi ha hagut la Barcelona distòpica dels germans Pastor ―amb una Via Laietana deserta, i feta malbé― o la Barcelona gaudiniana com a reclam ―a Ciudad en sombras troben un cadàver exactament a… la Pedrera. A Yo siempre a veces topem amb una Barcelona difícil, inhòspita, hostil, que escup els veïns perquè no hi troben un niu habitable i on moltes feines són mal pagades, amb sous que no permeten la supervivència.La sèrie, de sis capítols, pot despistar en el primer episodi. Una rave a Montjuïc, amb les escenes previsibles, on la protagonista va a desfogar-se i on troba Rubén. Serà l’inici de la relació que, amb els seus alts i baixos, és el centre argumental. I la sèrie agafa volada. Des del segon capítol cada cop som més lluny de la festa inicial. Però la maternitat és volguda, no és cap penitència. El problema és com viure-la, i viure-la d’una manera plaent, sense angúnies, esquitllant-se de la precarietat. Finalment es presenta l’oportunitat de tornar a Berlín amb aquella feina que li permet la conciliació amb les obligacions maternals. I se’n va amb el seu fill, literalment expulsada de Barcelona, per Barcelona. Allà es plantejarà si torna. No sap què fer. O ho sembla. I decideix que sigui l’atzar el que resolgui el dilema. Tornarà, o no, segons si li surt un pil-pil o se li espatlla. I aquí acaba la sèrie, amb ella remenant la cassola, en un aparent final obert que deixa a l’espectador que pensi el que més li agradi o li sembli raonable. Però el neguit i la ràbia amb què sacseja la cassola ―quan li diuen que la salsa s’ha de fer amb força, però suaument― fa pensar que el personatge ja té la decisió presa d’abans d’encendre el foc. O a mi m’ho sembla.La sèrie va guanyar, merescudament, el premi al millor guió al festival Canneseries. Evita el sermoneig i el maniqueisme. És més, de vegades Laura demostra una ingenuïtat que arribaria a fer-la parcialment responsable de la situació si no fos que això amagaria les autèntiques causes dels seus patiments defensant una maternitat, malgrat tot, irrenunciable. Molt recomanable.