Unes celles descolorides, un serrell mal tallat per una amiga i cinc dies sense dutxar-se. Aquesta va ser la fórmula guanyadora que ha acabat portant a Llúcia Garcia (2006) a la pantalla gran. L’equip de càsting de
O suscríbete para leer sin límites
ais.com/noticias/carla-simon-pipo/" target="_self" rel="" title="https://elpais.com/noticias/carla-simon-pipo/" data-link-track-dtm="">Carla Simón la va descobrir a la plaça de la Vila de Gràcia quan tornava de campaments (“la foto que em van fer és molt criminal”, recorda rient), i amb divuit anys i sense experiència professional prèvia, es va trobar enmig del rodatge de Romería, la tercera pel·lícula de la directora.
Després d’Estiu 1993 i Alcarràs, Simón acaba la trilogia sobre les seves arrels centrant-se en la Marina, una noia que viatja a Vigo per conèixer la família paterna i intentar reconstruir la vida dels seus pares, víctimes de la sida als anys noranta. “A l’adolescència necessites saber més sobre els teus orígens perquè és un moment de construcció de la identitat. Ella arriba amb l’excusa de necessitar el certificat de defunció del seu pare per a una beca a la universitat, i aprofita per preguntar”, explica Garcia, que interpreta el paper protagonista i també el de la mare. Les peces del passat, però, li són difícils d’encaixar a causa del tabú que envolta la crisi de l’heroïna i la sida dels anys vuitanta i noranta. “El film és molt representatiu del que va passar, no és una família específica. Com a molta gent de la meva edat, és una època que em cridava molt l’atenció per l’explosió de llibertat, per com entenien el món, la feina... tot era més relatiu. Però per preparar-nos ens van donar referents que idealitzaven aquells anys, i d’altres que mostraven la part més dura”.
