El 2017, quan Carla Simón Pipó va presentar Estiu 1993, la seva àvia María encara no sabia que del que havia mort la seva filla Neus, mare de la cineasta, era de sida. Havien passat 24 anys des que l’havien enterrada per haver arribat a l’estadi del VIH en què el sistema immunitari queda destruït. “Quan la meva mare estava malalta, ningú no va pronunciar aquesta paraula. La sida es va viure en secret. Els meus avis materns no sabien que havia mort de sida perquè els seus fills es van posar d’acord per dir-los que era una altra cosa. Fins i tot en una família com la meva, que en general ha viscut de manera bastant oberta, es va donar aquesta cosa generacional de ser incapaç d’acceptar la situació”. En una tarda ennuvolada de finals de juliol, Carla Simón ho rememora amb la calma i l’assossegadora naturalitat del seu discurs. La barcelonina seu en un banc d’un parc infantil a les Planes d’Hostoles (Girona), el poble tranquil de la Garrotxa entre gorgs idíl·lics on transcorria Estiu 1993. Aquell debut sobre l’orfenesa infantil va iniciar una trilogia que, després d’explorar una família agricultora del Segrià a Alcarràs (2022), es tanca amb l’estrena als cinemes de Romería, una reconstrucció lliure de la història dels seus pares i l’addicció a l’heroïna que van encetar a Vigo, preseleccionada en el camí cap als premis Oscar. “M’he sentit molt alliberada amb aquesta pel·lícula”, diu. A uns metres de distància, per oferir intimitat, la seva mare adoptiva, Paquita, sosté en braços la Mila, la segona criatura de Carla Simón, que va néixer amb prou feines fa sis setmanes, poc després de presentar Romería a Canes. Al fons, la seva germana Berta i la parella de la Carla, Valentín, gronxen el primer fill de la cineasta, Manel, de tres anys, que pregunta si tardarem gaire.