Fa uns anys ens van obligar a tornar pensar en el zoo de Barcelona, quan al Parlament i a les tertúlies es debatia sobre un futur espai de conservació i pedagogia
Pensava que mai tornaria a trepitjar el zoo de Barcelona, en part perquè els zoos em semblen sòrdids i malignes, en part perquè veure el Floquet de Neu a finals dels noranta em va provocar malsons durant mesos. Li quedaven pocs anys de vida, n’havia passat més de trenta en captivitat i tenia un aspecte desolat. Des d’aleshores que no puc mirar als ulls una persona deprimida sense recordar la tristesa del goril·la albí: abatut, resignat, ple de menyspreu cap als humans que li picaven al vidre però del tot conscient que no tenia escapatòria, que la vida era i seria sempre això.
Suposo que tenir-ne algun record entranyable fa que el concepte “zoo” soni menys anacrònic i decadent. He de confessar que, durant bona part de l’edat adulta, he oblidat del tot que existeix un zoo al centre de la meva ciutat. Simplement vaig suprimir aquest coneixement, així com a vegades suprimim de la memòria episodis vitals espinosos. Fa uns anys, però, ens van obligar a pensar-hi. Al Parlament i a les tertúlies es debatia sobre el futur del zoo; s’aprovaven plans per transformar-lo en un espai de conservació i pedagogia; es proclamava que l’exhibició d’animals exòtics era cosa del passat i que d’ara endavant preservaríem espècies autòctones. Res de hienes apàtiques llanguint en recintes ronyosos, res de tenebroses gàbies subterrànies. Els zoos serien l’últim reducte de resistència per a les espècies en perill del món. Els zoos han mort; visca els zoos!
