‘Quadern’ reuneix Perejaume, Gloria Moure, Juan José Lahuerta i Carles Guerra, experts independents del sector artístic, per parlar de la situació actual del museu, des de l’ampliació pendent al sentit de mantenir els murals de Sixena
El Museu Nacional d’Art de Catalunya té un problema. No parlem de la pèrdua de les obres de Sixena, tot i que al final sí que n’acabarem parlant: que tot estigui connectat més enllà del que sembla és un dels efectes incontrolables dels museus. El problema és, justament, que sembla que no hi hagi cap problema i que res importi gaire a ningú. Mentre que arreu del món els grans museus estan en crisi, el MNAC corre el perill de convertir-se en un lloc en què una col·lecció excepcional es limita a dormir lluny de les nostres preocupacions, fossilitzada perquè la visitin els turistes i les elits hi celebrin sopars de gala. Emblemes globals com ara el Centre Pompidou de París o el Museu del Pèrgam de Berlín han decidit tancar les portes durant uns anys per afrontar reformes arquitectòniques i conceptuals profundes, com si la institució museu no sabés què fer per reconduir la sensació d’irrellevància, incapaç de respondre a qüestions tan diverses com la crítica de l’espoli colonial, la desaparició de la classe mitjana que havia conformat el públic tradicional del museu o el col·lapse dels vells relats de progrés i universalitat. En canvi, el MNAC ha anunciat una ampliació sonada per al 2029, que hauria de doblar l’espai aprofitant la celebració del centenari de l’Exposició Universal del 1929, l’any del naixement de la seu al Palau Nacional a Montjuïc. Però, quina funció fa el MNAC exactament i per què hauríem de voler ampliar-lo?
