Un exalcalde de Villanueva de Sijena, Alfonso Salillas, deia fa unes setmanes a aquest diari que les pintures romàniques eren un “sentiment”, raó per la qual no s’hi podia prescindir, de la seva tornada al monestir de Sixena. En els murs i els arcs de la seva sala capitular van estar entre el segle XIII i 1936, quan Josep Gudiol les va rescatar després d’un gran incendi que va malmetre bona part del recinte. Cada cop falta menys temps per saber si aquesta voluntat de Salillas, i del Govern d’Aragó, es fa realitat o, en canvi, és el sentiment arrelat a Catalunya el que guanya: mantenir-se a la sala del Museu Nacional d’Art de Catalunya, malgrat l’última sentència del Tribunal Suprem que mana la seva restitució. Aquí van set punts per intentar entendre un litigi que ve de lluny, i que aquest dijous han estat analitzats en una jornada organitzada pel Congrés de Cultura Catalana.
Els murals que ara acull el MNAC representen un estil que va del romànic cap al Gòtic amb empremta bizantina. Hi ha poques mostres de pintures de sales capitulars d’abans de l’any 1500 i la professora d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida, Imma Lorés, assenyala la seva singularitat també per “la quantitat de metres quadrats que es van preservar”, malgrat que poc més de la meitat que s’exhibeix actualment són realment les originals que es van poder arrencar de Sixena: la resta són reconstrucció que es va fer al MNAC. Es desconeix qui van ser els autors originals.
