Milers d’usuàries relaten obsessives la seva rutina a la sala de musculació o els grams de proteïna que mengen després d’un dejuni
Si no estic en forma és perquè també cultivo el cervell, em repeteixo com un mantra per consolar-me de tan poc com trepitjo el gimnàs. Ara que per fi vivim en una societat on són moltes les propostes que combaten la pressió estètica que oprimeix sistemàticament les dones, n’hi ha una que no deixa de créixer amb efervescència: la de l’autosuperació a través de l’esport i la reeducació nutricional. Dues cares d’una moneda amb un sol objectiu: convertir-se en una dona
10-27/me-hacia-selfies-de-mis-musculos-pero-era-incapaz-de-llamar-a-mis-amigos-es-el-gimnasio-una-fabrica-de-hombres-solitarios.html" data-link-track-dtm="">fit —forta, musculada i alimentada com si es preparés per a unes olimpíades.
La manera d’assolir aquesta fita corporal s’ha estès massivament: milers d’usuàries relaten obsessives, a les xarxes socials, la seva rutina a la sala de musculació a primera hora del matí o els grams de proteïna que mengen després d’un dejuni de catorze hores. El quid de la qüestió, per no dir-ne el verí, és que aquestes prescripcions no circulen soles. Van acompanyades d’un discurs que les exclou de qualsevol sospita de superficialitat: treballar per una complexió fibrada els aporta benestar. Les noves guerreres amazones t’animen a provar-ho perquè se senten més segures, més capaces, més empoderades. En la decisió de no sortir un dissabte a la nit per poder entrenar-se l’endemà o en la renúncia de prendre una cervesa que pot inflar una panxa plana custodiada com si fos el Llençol Sant, la màxima satisfacció és obtenir resultats a base de sacrifici i constància, virtuts que les fan dignes d’admirar. Conductes que no disten gaire de l’anorèxia de què, d’adolescent, tothom presumia. Patir qualsevol trastorn alimentari suposava una autèntica calamitat, per descomptat. Però a principis dels dos mil, quan totes teníem problemes amb el menjar i ens travessava l’ideal de l’heroin chic, era més ben vist poder passar el dia amb només una oliva que no pas contrarestar àpats provocant-se el vòmit com feien les bulímiques. La restricció radical representava domini i força de voluntat; en canvi, l’afartament i la purga, manca de disciplina que calia rectificar.
