Perquè de veritat és millor o perquè tenim l’autoestima col·lectiva per terra?
Cada setmana condueixo unes quantes hores, així que fa temps que provo pòdcasts per fer-me companyia. He escoltat recomanacions d’amigues i coses a l’atzar, he triat produccions guiant-me per la casa que les fa. Sovint n’aguanto un parell de capítols i després me’n canso (potser el problema és meu). També em passa que els que més m’interessen són en llengües estrangeres, cosa que és una murga, perquè m’exigeix parar una atenció extra i sempre et pot tocar un mortificador accent de Saxònia o un cineasta amb la veu rogallosa. He descobert també que molts
O suscríbete para leer sin límites
/elpais.com/cat/2021/06/10/cultura/1623328469_502025.html" target="_self" rel="" title="https://elpais.com/cat/2021/06/10/cultura/1623328469_502025.html" data-link-track-dtm="">pòdcasts catalans són una conversa una mica d’estar per casa o que els costa sortir del plantejament superficial, que entenc perfectament que és exigible per tenir un mínim èxit.
Els pòdcasts em són útils sobretot com a eina intel·lectual per preparar xerrades i monòlegs, i per omplir les meves excessives llacunes de coneixement. Aquesta setmana, arran d’informar-me sobre Thomas Ostermeier, he descobert Alles gesagt? (Tot dit?), una producció del diari alemany Die Zeit que roda des del 2018, on fan unes entrevistes que ells mateixos qualifiquen d’“inacabables”.
