Lamine Yamal ha protagonitzat un estiu de titulars extraesportius, del passeig per Mònaco amb Nicki Nicole a la festa de temàtica gàngster. Una mica de luxe i excés no hauria de ser novetat, especialment en esportistes, però alguna cosa del “mentre guanyi, ningú em pot dir res” ha posat nerviosa l’afició just a temps per veure’l prendre el sol amb Neymar Jr. Potser Yamal representa un canvi de paradigma per als aficionats del Barça, però també pot explicar un moviment en el pèndol cultural. La manera com els joves veuen l’èxit canvia, deixen de banda l’obsessió pel sacrifici per donar pas al joc. Abracen el risc i busquen una seguretat que no depengui dels camins que els han marcat: estudis, feina, institucions. Els diners no són un tabú, però tampoc un objectiu ennoblidor, sinó el mitjà per ser independents del sistema que ha ofegat els seus predecessors. En què somia, la generació Z?
El periodista Ramon Besa considera que una revolució així, el culer no l’havia vista des de Ronaldinho, però tampoc acaba de ser el mateix: “Yamal pot xocar perquè, pel fet de ser d’aquí i haver-se format a la Masia, se li suposen uns valors més políticament correctes, com per exemple sí que troben en Cubarsí”. I per molt que l’actitud de Yamal no encaixi amb la idea del català discret i pencaire ni amb els nostàlgics de Coldplay, el que queda clar és que s’ha convertit en ídol indiscutible dels catalans més joves.
