L’any 1998, l’editorial Proa publicava La vida manual d’ús, novel·la de culte i obra mestra de Georges Perec, amb una traducció venerable d’Annie Bats i Ramon Lladó. Quan el llibre encara era calent, un perequià generós i afuat, Màrius Serra, dedicava sengles columnes a lloar els traductors, textos que feien justícia a una feinada colossal. Bats i Lladó havien grimpat a través d’enigmes, hipogrames i calemburs, una piràmide de jocs de paraules, uns 1.500 personatges i centenars d’històries secundàries, plànols, palimpsests i annexes: “Un tour de force de tons èpics, Georges Perec ha tingut els traductors que mereixia”, va sentenciar Serra. Ara Proa torna a publicar aquest monument, revisada, la traducció, pels factòtums originals, una ocasió formidable per aglutinar els vells lectors i els nous.
L’obra de Georges Perec és com una serralada, cada vall i cada cim tenen nom propi i personalitat, i La vie mode d’emploi (1978) és un dels vuitmils, però des del principi fins al final hi ha una continuïtat, hi ha vetes comunes, reverberacions i llegats. Notari de la vida material —objectual— del segle XX, Perec va escriure contra l’oblit i contra el ribot del temps, com Proust; va aixecar acta del mirall —sempre especejat— de la veritat i del present, com Joyce i com el Dant; tot i el patiment del segle, va saber mantenir la mirada neta —enjogassada i curiosa— d’un Juli Verne, d’un Italo Calvino, i la imaginació al roig viu d’un Borges, d’un Cervantes, d’un Melville; va tenir flaca de col·leccionista, d’arxiver, d’ànima de la festa i de sereno, insomne, de la ciutat. La vida manual d’ús reuneix tots els perecs en un sol lloc i moment, el 23 de juny de 1975, a tocar de les vuit de la tarda, instant de la mort del protagonista, el multimilionari Percival Bartlebooth.
