Ens cita Josep Pons (Puig-reig, 69 anys) al jardí de l’hotel Alma Barcelona. Duu un trajo lleuger de cotó blanc que recorda el de Gustav von Aschenbach a La mort a Venècia. Tots els senyals apunten irremeiablement a Mahler, un dels compositors fetitxe de Pons i autor de la Simfonia núm. 8, ‘Dels mil’ amb la qual divendres es va acomiadar de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu després de 14 anys dedicats a crear un so propi. “Cada simfonia de Mahler conté un món sencer”, explica el mestre català. “No se m’acut una partitura més adequada que la Vuitena per tancar aquesta etapa en la qual hem abastat tant”. Pons va assumir la titularitat de l’Orquestra Simfònica del teatre de la Rambla a finals del 2012, en plena onada de retallades. “Va ser un moment molt delicat, perquè acabaven de fer fora 15 músics i tot desprenia olor de crisi”, recorda. “Em vaig comprometre que no hi hagués ni un acomiadament més, a defensar cada faristol com un lleó”. I va complir la seva paraula. “En aquest temps no només hem creat àmbits de participació per a la presa col·lectiva de decisions, sinó que la plantilla ha anat augmentant fins als 94 llocs de treball fixos”. Avui deixa una orquestra “saludable” en tots els sentits. “La meva relació amb els músics frega el sentiment paternal”, assegura. “El vincle és molt fort…”. No ho ha tingut fàcil. A la sagnia pressupostària s’hi van sumar les tensions del Procés i la garrotada de la pandèmia. “Abans d’assumir un nou repte tinc un dia lúcid en què escric tot el que vull fer i, a partir d’aquí, no me’n desvio ni un mil·límetre”. Ho va demostrar amb l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, amb el seu pas per Granada i amb els nou anys al capdavant de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya. “A Madrid em vaig trobar amb una institució molt antiquada, amb inèrcies d’una altra època, tot i que jo sempre vaig reivindicar l’origen republicà d’una orquestra que va oferir el seu primer concert el 1938, precisament al Liceu”.Mentre que la generació anterior a la seva (Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos o el seu mestre Antoni Ros-Marbà) va fer les maletes de seguida que va poder, Pons va decidir quedar-se. “I no per falta d’oportunitats”, aclareix. “Vaig rebre moltes ofertes, però sempre pensava: si marxem tots, qui s’encarregarà de construir això nostre?”. I per construir es refereix a alguna cosa més que aixecar auditoris a tot arreu. “Calia omplir-los de talent. Al final, gràcies a la xarxa de joves orquestres i a centres de primer nivell com l’Escola Reina Sofia hem aconseguit superar el gran buit musical que va deixar el segle XIX a Espanya”. Pons es considera més sembrador que no pas recol·lector de fruits orquestrals. “És la meva manera de ser i no em fa res que altres s’emportin els mèrits”, confessa. El full de ruta per al Liceu passava per situar els músics al centre de l’equació. “Aquest teatre es va construir com un temple de grans veus, però la mitomania al voltant de cantants com la Tebaldi va fer que es deixés de banda la qualitat del fossat”. Per corregir aquest error de plantejament, va recórrer al model de la Masia: més hores d’entrenament (“per ampliar el repertori operístic”), estratègies a pilota parada (“amb una sèrie simfònica”) i gols de pissarra (“més música de cambra”). Els resultats es van poder apreciar en la delicadesa tímbrica de Pelléas et Mélisande, la densitat sonora de Wozzeck, el vol simfònic de Rusalka o la potència descarnada de Lady Macbeth de Mtsensk, sense oblidar els títols de Wagner, una altra de les seves especialitats. “El color de l’orquestra ha passat d’una caixa Alpino de dotze llapis a un maletí Caran d’Ache amb centenars de pantones”, explica. “El conjunt ha guanyat en flexibilitat, transparència, contrast dinàmic i, sobretot, en fraseig: disposem d’una línia de baixos que és un miracle”. I afegeix: “Ara els músics tenen consciència de si mateixos i del seu veritable potencial”.La cèlebre fuga final del Falstaff verdià, l’últim títol que ha dirigit aquesta temporada, conté tota una filosofia de vida: “No hi ha plaer més gran que sentir-se prescindible quan tot rutlla. Per això crec que cal saber anar-se’n a temps i sense dramatismes”. Una manera d’entendre l’ofici que resumeix en una màxima: “Lleialtat total a la institució, però amb la carta de dimissió a la butxaca de la jaqueta, pel que pogués passar”. En el seu cas no ha estat necessària, tot i que reconeix (“sense ni un gram de queixa”) que Catalunya no sempre sap valorar els seus. “Ni tan sols Casals, que va ser violoncel·lista de la nostra orquestra, se’n va deslliurar…”. Després d’un llarg procés de selecció, en el qual van sonar molts noms, al setembre agafarà el seu relleu el mestre britànic Jonathan Nott. “El meu únic consell és que es deixi estimar i mantingui el clima d’unitat”. També l’anima a completar algunes tasques pendents del seu mandat. “Com millorar l’acústica del Liceu, massa seca per l’abundància de moquetes, oripells i velluts, i incentivar les gires i les gravacions”, diu Pons, que ha publicat mig centenar d’àlbums per a Harmonia Mundi i Deutsche Grammophon. “És fonamental que el treball d’una orquestra transcendeixi les parets del teatre”. Fa una dècada, el mestre català va canviar la casa on vivia a l’Eixample per una finca rehabilitada al Berguedà, la comarca on va néixer, que conserva les restes d’un antic cenobi del segle IX al costat d’un assentament neolític. “Des d’allà, a uns 80 quilòmetres de distància, puc veure el cim de Montserrat, on vaig entrar com a escolanet amb nou anys”, comenta. Pel monestir va veure desfilar músics de la talla de Penderecki, Bernstein, Messiaen, Britten o Solti, i també hi va viure el tancament d’intel·lectuals com Miró i Tàpies durant el procés de Burgos. “Per a un nen de poble, aquell ambient era una immensitat, una autèntica brutalitat”.Mahler va compondre la Vuitena a partir de l’himne medieval Veni creator spiritus i l’escena final del Faust de Goethe. “Aquesta simfonia de les esferes, com ell mateix la va definir, explora la idea de la redempció a través de l’amor”, assenyala Pons, que va fer honor al sobrenom comercial de la Simfonia dels mil al capdavant d’una orquestra de grans dimensions, quatre formacions corals (incloent-hi la titular del Liceu i el Cor Nacional) i un planter de solistes encapçalat pel tenor Michael Spyres. “No soc creient, però sí molt espiritual. Aquesta música apel·la a la dimensió transcendent”, diu, i riu: “Al cap i a la fi, cal molta fe per ser ateu…”. La propera missió de Pons es desenvoluparà íntegrament a les ciutats alemanyes de Saarbrücken i Kaiserslautern, on és titular, des de fa un any, de la Deutsche Radio Philharmonie. “Vull repensar des de zero el format tradicional de concert, que pràcticament no ha canviat des de l’era industrial”, reflexiona. “L’experiència estètica no es pot quedar només en la música”. Continuarà visitant regularment el Liceu, on la propera temporada s’ocuparà de les funcions de la nova producció de La flauta màgica, ja en qualitat de director honorari. “Me’n vaig feliç”, proclama. “He fet acomplert tot el que em vaig proposar”.