Vaig arribar tard a les cançons de La Fúmiga, però no tan tard com per a prendre cons­ciència del que significa que la banda valenciana número u, la dels 150 milions de reproduccions a Spotify, la de l’himne a la Mediterrània, la del vinil més venut a tot Espanya, la dels 500 concerts en catorze anys, acabe este dimecres en Alzira, el seu poble, la seua ciutat, un camí d’emocions que desborda qualsevol xifra. Un magma de sentiments —d’alegria i felicitat, de compromís i festa, de nostàlgies i estima: de passar-ho bé cantant i ballant en valencià, en definitiva— que cap IA podrà mai mesurar.Ja va succeir amb Zoo: La Fúmiga ho deixa quan més amunt estava. Són eixos quatre versos de la ­seua última cançó els que tant m’intriguen. Diuen: S’ha acabat perquè sempre s’acaba. S’ha acabat perquè ens falta un final. S’ha acabat quan encara m’agrada. Quan encara volíem ballar. Sempre s’acaba, és cert. Tot s’acaba i no podem impedir que s’acabe. Podem triar el final? A voltes, sí. Triar sempre és de valents; de covards és deixar-se portar. És valent, i molt personal, el que ha fet La Fúmiga. Deixar-ho ara. Deixar-ho quan millor ho tenien. Deixar òrfens tants milers de seguidors com Josemi, el vigilant de la piscina municipal on mate les hores d’estiu, que ha sigut capaç de tatuar-se al braç esquerre el raig de La Fúmiga i el seu últim missatge: Grà­cies per tant. Dona vertigen pensar que pugues acompanyar la pell d’una persona desconeguda tota la seua vida. Val: tot s’acaba i de vegades es pot triar el final. Però per què fer-ho quan encara t’agrada, quan encara vols ballar. Això ja no és de valents. Això ja és una altra cosa. Un misteri interessant.Artur Martínez, cantant del grup, ha parlat del final del grup com una mesura preventiva davant d’allò que els podia passar. Potser parlava a escala artística. Segurament també en termes personals. Jo ho entenc així: Encara m’agrada i encara vull ballar, però si ho estire molt ja no m’agradarà tant i ja no serà el final que volia, el que jo haguera triat. No és fàcil posar-se en la seua pell. Però a mi m’encanta el que han fet. M’encanta la personalitat que demostren. M’encanta que s’isquen del ramat. M’encanta que trenquen d’una patada la roda de l’èxit que esclavitza i encadena. M’encanta que reivindiquen amb orgull la música de carrer i xaranga. M’encanta que hagen deixat com a idiotes a tots aquells puristes que els deien que no eren prou d’esquerres o prou nacionalistes o prouelquefora mentre La Fúmiga feia el que volia i, fent això, tan fàcil i alhora tan difícil quan estàs dalt, feia cantar i ballar en valencià gent de totes les edats i amb mirades ben distintes. Qui vullga replicants, que es compre un saló d’espills com a Versalles i practique l’onanisme ideològic. Plaent, potser, però això no és una societat.La Fúmiga se’n va el dimecres d’Alzira en un concert gratuït i a l’aire lliure. A l’octubre vindran els comiats grans del Sant Jordi i del Roig Arena. Però de casa se’n van ara. Ahí està la seua essència: fer el que volen. Crec que eixe és el millor final per a l’últim abraç.