Fill de bateria, toca amb amics des dels 12 anys. Va viure a Londres fent de cantautor, i ara, quan visita Barcelona, la seva segona residència, viu en un local sense dutxa que l’ha obligat a apuntar-se a un gimnàs on atendre la higiene personal. És Dan Peralbo, fill de Torelló, 28 anys i dos elapés que traspuen power pop, melodies enganxoses i eufòria festiva que expressa amb la seva banda, El Comboi. El títol del seu segon treball, Quin goig, ja dona prou pistes de l’esperit d’un grup que es va donar a conèixer guanyant el concurs Sona 9. Aquest estiu actuaran per tot Catalunya. Pregunta. Com es guanya la vida? Resposta. Treballo de dilluns a dimecres en una empresa de cafè. De maig a desembre podria viure de la música, però m’agrada la rutina implícita a l’altra feina i em permet socialitzar, que és molt important per a mi. També em dona una estabilitat econòmica que només amb la música no tinc. P. Viu a cavall entre Torelló i Barcelona, per què? R. És una vida dual que pot semblar boja, però em va bé perquè a Barcelona passen les coses pròpies d’una ciutat, i és on em venen les idees, entre el frenesí i el caos urbà. M’estic a Barcelona entre el dijous i el cap de setmana. A Torelló aterro, classifico els pensaments i allà surten les cançons. P. Quin repertori feia a Londres quan es guanyava la vida com a cantautor? R. Versions dels Beatles i temes en català, que eren els que funcionaven més bé gràcies als turistes catalans, que m’escoltaven encuriosits. Em donaven més calés que els anglesos. P. Perquè la música que no és de Barcelona acostuma tenir un perfil més festiu i menys, diguem-ne, repensat? R. A Barcelona passen més coses i els artistes han de filtrar més, elaborar més entre tanta informació. Com que al poble hi ha el que hi ha, ja està. T’ho passes bé i potser no hi ha tant de filtre. Estic pensant mentre parlo, però sí que és cert que alguna cosa fa diferent la música de Barcelona de la de la resta de Catalunya. P. Com sou vistos a Torelló? R. Som una mena de personatges, i això ho hem sentit sempre, hem anat molt a la nostra bola. Quan estava de moda fumar porros al parc, nosaltres anàvem al local a tocar. Ho fem des dels 12 anys. Així que ens hem sentit com una mica outsiders, tot i que tenim bona relació amb tothom. P. I no aspiren a tenir missatge social i polític? R. No ens hem mullat gaire en aquests temes perquè no ens surten. Hi ha grups que sí que ho fan, com Remei de Ca La Fresca, que són increïbles, però a nosaltres no ens surt. Això no vol dir que no veiem les injustícies i no siguem partícips a la nostra vida personal del que considerem que és just, però les nostres cançons són fruit de quatre amics que queden i ens ho passem molt bé, són una manera de sortir d’un món injust parlant de coses que ens afecten personalment. No ens atrevim a parlar de coses que en el fons no coneixem. P. Proposen alegria i desinhibició.R. Un fan nostre és pilot d’avió, superpolit, introvertit i seriós, molt intel·lectual. Doncs als nostres concerts es torna boig i fa pogos. Està molt bé que la música també sigui un espai on deixar-se anar. P. Hi ha massa missatge al nostre voltant? R. Crec que hi ha tanta cosa i tot s’està globalitzant tant, que cada cop costa més que hi hagi canvis des de l’art. Tot s’ha tornat més banal, i el mòbil ens permet canviar de tema amb el dit, fent scroll. P. Però ha fet un tema sobre els abusos infantils. R. Sí, vaig patir abusos d’un assetjador que avui és a la presó. M’ho vaig rumiar molt, i vaig parlar amb Joan Reig, que també els va patir i ho va reflectir en una cançó, Corvus. Em va dir que n’havia d’estar segur, ja que seria un dels temes dels quals hauria de parlar durant molt de temps. Volia treure de mi aquesta història que molts van patir a Osona. R. I ara se sent bé explicant-ho? P. Sí, però tinc dubtes encara, no vull que es facin titulars sobre el tema, simplement m’ha ajudat i potser puc ajudar algú. Vaig parlar amb el Joan perquè no hi havia més referents sobre un tema així. Ara estic atabalat, insegur i convençut alhora. Però crec que he fet bé. P. Per què han dedicat un tema als pingüins? R. Ens fan riure i els mirem amb una superioritat moral molt típica dels humans. Els diem que caminen malament quan neden molt bé. Malgrat tot, l’humà envia el pingüí al Departament d’Evolució a veure si el poden fer caminar millor. De vegades pensem que ho hem de canviar tot, quan hi ha coses que ja funcionen tal com estan. P. Bé, aquesta és una composició amb rerefons social, no? R. Vaja, no ho havia pensat. P. El que sí que tenen clar és que no componen des del patiment. R. No, mai, penso massa quan estic trist, dono masses voltes a les coses i llavors no surten les cançons, no flueixen, hi ha massa foscor, l’intel·lecte pesa massa. Les meves cançons neixen de l’eufòria i l’èxtasi. P. Compon sobre melodia o sobre text? R. Sobre la melodia en un idioma inventat que és una barreja entre català i anglès. A Barcelona es nota que molts artistes componen sobre la lletra, fora de la capital qui ho ha fet millor és Adrià Puntí, un veritable geni que no saps des d’on escriu perquè tot té ritme, paraules i música. P. Es consideren vinculats amb el rock català? R. És un gènere que ha evolucionat, ja no fem rock català sinó, en tot cas, rock en català. Del rock català els que més he escoltat són Els Pets, sempre sonaven al cotxe dels pares.Quin goigDan Peralbo i El ComboiMontgrí