Un dels autors més comercials del moment és l’encarregat de presentar l’escriptora al públic castellà, tant amb el postfaci i la coberta de ‘La mort i la primavera’ com a través de la seva obra de ficció
En una conferència al CCCB, David Uclés ha dit que no cal llegir el postfaci que ha escrit per a la nova edició en castellà de La mort i la primavera, sinó que el veritablement rellevant és que ell mateix també ha dibuixat la imatge que il·lustra la coberta, perquè “el text de Rodoreda t’explota a la cara tota l’estona”. És un bon resum de la funció que ha de tenir l’escriptura segons un dels autors a qui més somriu el mercat ara mateix: La ciudad de las luces muertas, flamant guanyador del premi Nadal, i La península de las casas vacías, ocupen respectivament el cinquè i vuitè llocs de la llista de llibres més venuts en castellà a Catalunya en el moment que pico aquestes línies, que només amb això ja es pot entendre que Club Editor l’hagi escollit per a l’operació.
I a la inversa: si es considera qualsevol altre criteri que no sigui l’afany comercial, és impossible justificar aquesta edició del segell comandat per Maria Bohigas, neta de Joan Sales, l’editor històric de Mercè Rodoreda. D’entrada, perquè, efectivament, David Uclés no menteix quan diu que el postfaci que signa és un text insubstancial que no aporta absolutament res que enriqueixi la lectura de Rodoreda, mentre que el fet que el seu nom estigui estampat a la portada i els lectors castellans hagin de passar per la seva il·lustració per tal d’accedir al llibre sí que té efectes. La nova edició de La mort i la primavera continua una filosofia que explica per què a La ciudad de las luces muertas desfilen 74 artistes ultrafamosos de tots els temps, als quals Uclés fa dir el que vol com si fossin ninots d’un ventríloc, com la mateixa Rodoreda, que apareix en un capítol insuls fent de vella desorientada que es preocupa pels seus coloms: “De lo único de lo que me he dado cuenta con el paso de los años es de que los más inocentes son los animales” o que s’exilia perquè, contra el feixisme i les dictadures, “¡A veces no se puede luchas más!”. O que fa poc Uclés visités a la vídua de José Saramago per fer circular una fotografia d’ell abraçat a la senyora lluint en primer pla un tatuatge acabat de fer amb la signatura de l’autor portuguès. La idea és que escriure és fer-te una selfie al costat dels grans noms i generar imatges que explotin a la cara del lector tota l’estona, no fos cas que el llenguatge interrompi les inèrcies emocionals i serveixi per filar una relació més complexa amb el món.
