Una segona data a l’estadi Lluís Companys exhaurida en dinou minuts ratifica que la música d’Oques Grasses no és el so d’un moment, sinó d’una gent
Plega Oques Grasses i ho fa amb un concert de comiat a l’estadi Lluís Companys, exhaurint entrades en vint-i-un minuts i amb cues d’espera de més de 100.000 compradors. Un fet insòlit en el panorama de la música catalana, i un final agredolç per una tota una era. Les xifres fan innegable el seu llegat, però també el buit que quedarà al circuit d’escenaris catalans. Després d’anys d’efervescència de la premsa musical, de nous formats en televisió i l’enfortiment de segells, premis i festivals, la pregunta s’imposa: qui farà cantar Catalunya com ho ha fet el grup d’Osona?
Oques Grasses va néixer en plena d’expansió del pop i el pop-rock: Els Amics de les Arts sonaven a tot arreu amb Jean-Luc, Mishima es consolidava amb el ja emblemàtic Ordre i Aventura, i Manel estava a punt de treure 10 milles per veure una bona armadura, apuntant per ser el grup de la dècada. Paral·lelament, començava a sonar el que posteriorment s’han titllat de grups de trompetes i festa major: La Pegatina, Gertrudis i Búhos apostaven pel mestissatge festiu de ska, rumba i reggae, i, un parell d’anys després, Txarango es convertiria en referent del gènere, amb lletres polítiques i optimistes, pitos i oioiois. Potser, la transversalitat d’Oques Grasses ve de no encaixar del tot en cap d’aquestes onades i, alhora, de ser-ne els hereus. Oques Grasses recull la festivitat optimista, però també la sensibilitat de tòtems com Els Pets. Una sentimentalitat sincera, que no es fa feixuga ni impostada, i que no només et convida a escoltar-la, sinó que te la fa cantar.
