Emili Rosales (La Ràpita, 1968) ha treballat en el camp de les lletres com a crític literari, com a escriptor, i des de fa més de vint anys com a editor, en una revista a les terres de l’Ebre i després a Planeta, primer a Destino i des de 2014 com a director editorial de Grup 62, el més gran ara mateix en la publicació en català i que combina segells de literatura actual amb un fons excepcional. El seu optimisme amb el sector editorial xoca frontalment amb el malestar que des de fa un temps expressen les editorials més petites, especialment des de l’anunci de la incorporació de Periscopi al grup. En plena represa editorial i amb La Setmana del Llibre en Català a l’horitzó, Rosales destaca la publicació de la poesia de Carner i el projecte colossal que serà la publicació de Les vides de Giorgio Vasari l’any vinent. Parla d’un sector ben articulat que, diu, encara ha de guanyar lectors.
Pregunta. Quins moments de més èxit recorda en la seva trajectòria editorial? Segur que Carlos Ruiz Zafón ha estat un dels esdeveniments més importants.
Resposta. Sí, però també que als anys noranta vam fer les obres completes de Sebastià Juan Arbó, haver pogut formar part de la recuperació de Pla, o publicar Baltasar Porcel i Jaume Cabré. L’interessant dels projectes editorials on he pogut estar és que podem descobrir terres noves i alhora podem fer una feina de manteniment de la vigència de les grans figures de la literatura catalana. Aquest mes serà recordat com el setembre que vam recuperar quatre títols de Carner després d’una història editorial singular.
