Després de fer l’última caixa i abans que arribi el camió de la mudança, he entrat a Idealista com una ionqui en recaiguda. A l’opció “Llogar habitatge” he delimitat el tram de carrer que estic a punt d’abandonar, Rosselló entre Sardenya i Marina. Trenta-tres resultats encapçalats per: 1.890 €/mes (2 habitacions, 72 m2, lloguer de temporada). 2.300 €/mes (2 habitacions, 67 m2, lloguer de temporada). 2.300 €/mes (2 habitacions, 57 m2, lloguer de temporada). 1.890 €/mes (2 habitacions, 70m2, lloguer de temporada). A hores d’ara res no justifica infligir-se aquest tipus de cerca, més enllà de voler experimentar una barreja d’angúnia i alleujament pervers, com veure grans de pus esclatant. Fujo de la muntanya de pus sense mirar enrere. Tan bon punt surti per la porta, el propietari instal·larà una alarma i posarà el pis en venda.
Fa just tres anys que vam entrar al pis (3 habitacions, 65m2) i el contracte estipulava un lloguer de 900 €, que semblava exagerat fins i tot al peu de la Sagrada Família. Trobo que l’Ajuntament hauria de subvencionar els veïns que resisteixen a la zona, però això és un altre tema. En aquests tres anys l’escala s’ha transformat del tot. La Marta del 4t 3a, que em va regalar un lot de xampús quan va néixer la meva filla, es va esfumar d’un dia per l’altre, i al seu lloc hi ha una fluctuació de nòrdics amables. El mateix amb la resta de població local de la finca. Crec que l’únic apartament no turístic és el de la família del 5è 2a: he arribat a apreciar les festes que munten els fills adolescents cada cop que els pares marxen de cap de setmana. Fins i tot he sentit nostàlgia per la veïna nonagenària del 3r 1a que s’aturava al xamfrà, quan em veia arribar de lluny, per evitar coincidir al portal.
