Per Carlota Rubio
El 10 de juny de 1975, Joan Miró va inaugurar, sense autoritats i una mica de puntetes, la fundació que duu el seu nom amb la intenció d’oferir a la ciutat un centre d’arts viu. Ara fa 50 anys, i la institució, com ha de ser, traurà pit: una festa i una retrospectiva ara, i una exposició sobre el vincle entre l’artista i els Estats Units a la tardor, a més de concerts, tallers i una nova ordenació de la col·lecció. Però la millor manera de celebrar el llegat del projecte de Miró no és museïtzar-lo, sinó una conversa viva: una varietat de mirades que expliquin el passat de la Fundació i l’obra de Miró per obrir camins al seu futur.
Per Josep Massot
Un dels clixés de Miró més recurrents és el que el presenta com un ermità tancat al seu taller. Ben al contrari: va intentar combinar la independència creativa amb una activa consciència social. Que el Centre d’Estudis d’Art Contemporani, vestit de fundació, s’inaugurés sense autoritats, no es va deure, com es va dir llavors, a l’establiment d’un prudent any de rodatge. Va ser un acte de reafirmació republicana que no es volia contaminat de franquisme. Va ser la culminació d’una llarga lluita liderada per Joan Prats, Joan Miró i Josep Lluís Sert per modernitzar (no només culturalment) Barcelona, iniciada el 1932, derrotada el 1939 i mantinguda pel Club 49. Un mes després que obrís el CEAC, l’11 de juliol de 1975 Franco inaugurava a Madrid el nou Museo Español de Arte Contemporáneo.
