Hi havia expectació per veure què ha fet Marta Pazos amb L’òpera de tres rals, un dels textos més coneguts de Bertolt Brecht (en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann), amb música de Kurt Weill. En un pròleg inicial, Pazos ens promet un espectacle que, ai, no ens acaba oferint. Que l’actriu Marta Bernal, cabaretera icònica (meitat de Las Glorias Cabareteras) i taquillera històrica de la Sala Beckett es converteixi en la directora gallega (xandall groc i perruca blava) i aparegui entre el públic, és una de les millors idees del muntatge. Això és el més revolucionari que veurem aquest Grec. A més, Bernal pronuncia una veritat com un temple: Bertolt Brecht i Lita Claver, La Maña, són la mateixa cosa. Tot seguit, comença l’espectacle. L’acudit de trencar la quarta paret (físicament) funcionaria si la proposta jugués en la lliga de la interacció amb el públic, cosa que no passa de cap manera. Però anem a pams. Marc Rosich signa una nova i esplèndida traducció al català de l’obra, que omple de referències avícoles: coloms, colomins, corbs i garses voletegen pel text. L’elecció, encara que arriscada, no és banal: Pazos converteix els captaires en coloms, en una decisió més estètica que no pas dramatúrgica. L’escenografia de la directora i el vestuari d’Agustín Petronio són monocromàtics: tot gris. L’efecte de mirall que es busca entre l’escenari i la platea del Grec s’esgota ràpidament, mentre que la descomposició de la sastreria anglesa (i la ratlla diplomàtica) de Petroni esdevé una fantasia: la col·lecció de barrets és d’allò més Viktor & Rolf. Una altra gran aposta del muntatge és la coreografia de Mabel Olea: el seu caràcter espasmòdic i antinaturalista busca acostar-se a l’actor “supermarioneta” que somiava Edward Gordon Craig. Amb totes aquestes decisions estètiques, fa la sensació que Pazos vol emular la versió que Robert Wilson va dirigir al Berliner Ensemble, però es queda a mig camí. L’orquestra, dirigida per Dani Espasa, va sonar un pèl apagada, al Grec: li falta una mica de brio, com a tot el muntatge, i les mancances vocals d’alguns intèrprets es podrien haver resolt amb la tècnica de l’Sprechgesang o cançó parlada. Entre el repartiment, destaquen més elles que ells. Miriam Moukhles ens confirma (i hem perdut el compte) que és una de les més grans: la seva Polly és una meravella física i vocal, i l’actriu es converteix en una barreja de pardal i flamenc (aquelles potetes) davant dels nostres ulls. Clara Mingueza brilla en dos números que arrenquen els aplaudiments del públic: entre contorsionista xinesa i personatge de dibuixos animats, és ella qui entra més a fons en el joc de Pazos. Marta Bernal encarna una senyora Peachum amb molt mala bava, encara que físicament es podria deixar anar molt més, i Júlia Truyol emula Rebekah del Río a Mulholland Drive. A la part masculina, Nao Albet retrata un Mackie una mica difús, que va guanyant força a mesura que avança l’obra, Roc Bernadí ens torna a demostrar que ho fa tot amb gràcia i facilitat, i Eduard Farelo hi posa el coll amb el seu senyor Peachum (no entenc el ninot de ventríloc). La resta dels actors, encara que estan tots fantàstics, queden desdibuixats en una massa grisa, molt igualats físicament (tots són molt prims) i amb els maquillatges expressionistes de Johny Dean, pur Artpop de Lady Gaga. Com sol passar amb totes les propostes de Marta Pazos, les fotos acaben sent millor que el muntatge. Però el teatre és un art viu, amiga. L’òpera de tres rals Text: Bertolt Brecht (amb la col·laboració d’Elisabeth Hauptmann). Música: Kurt Weill. Direcció escènica: Marta Pazos. Direcció musical: Dani Espasa. Traducció: Marc Rosich.Intèrprets: Nao Albet, Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Marc Domingo, Joan Esteve, Eduard Farelo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol.Al Teatre Lliure a partir del 17 de setembre.