Abocar-se al programa del famós Grec de 1976 ―i recordar, els que el vam viure, què va ser aquella cita― és submergir-se en un maelstrom, un gran remolí, de noms i emocions. Es desplega davant dels ulls i la memòria un magma sorprenent en què es concentren, mesclats i barrejats, els creadors i els artistes que els anys següents, i molts fins al dia d’avui, integrarien bona part d’una autèntica edat d’or del teatre català. En aquest sentit, podem dir que el Grec 76, de l’1 de juliol al 6 de setembre d’aquell any, llançat per l’Assemblea d’Actors i Directors, va ser una mena de Big Bang en què, com a la teoria cosmològica de l’origen de l’univers, la matèria, l’espai i el temps artístics, comprimits en aquell excepcional moment del despuntar de la democràcia, farcit d’ànsies de llibertat, col·lectiva i individual, i d’un afany creatiu d’un ímpetu impressionant, van esclatar i provocar una imparable onada de xoc. D’aquell ou còsmic original van sorgir les estrelles, els planetes i els asteroides d’un panorama teatral que es va expandir i va ocupar nous territoris, tot donant origen a fenòmens inesperats. El món de l’escena, per continuar amb el símil, es trobava en un estat de densitat i excitació extraordinaris, i el Grec del 1976, removent aquesta matèria primera, va destapar l’ampolla d’una espurnejant onada d’entusiasme. Sembla una exageració? Aquells dies, alguns se’n recordaran, vivíem un somni, com si levitéssim; l’aire era ple de promeses i ens alimentàvem d’anhels impossibles que semblaven a l’abast de la mà. Els carrers grisos ―doblement grisos per la policia― s’il·luminaven amb les llums d’una nova esperança, i la ciutat irradiava art, amor i esperit de combat. L’amfiteatre, el Grec, es va convertir en el símbol de tot el que podien arribar a ser el teatre, la societat i les nostres vides. “Va ser una gran aventura, un fet col·lectiu insòlit, autogestionat o solidari”, evoca Mario Gas, un dels artífexs d’aquell festival, que aquests dies s’entrega, mirant de compassar raó i sentiments, a la tasca de recordar públicament l’aniversari. Ho fa, subratlla, sense nostàlgia, perquè no és aquest el seu caràcter, ni tampoc queixant-se massa, quan hi tindria tot el dret, per l’escàs protagonisme que se li ha donat en el Grec del cinquantenari. Però a mesura que torna mentalment a aquell Grec del 76, unes guspires brillen als seus ulls escèptics, que han vist tant, com si reflectissin l’antic fulgor del Big Bang.Un altre director que va viure intensament aquells dies i que va participar en el llegendari festival, Lluís Pasqual, resumeix: “El Grec va ser la nostra Bastilla, un lloc per prendre, i ho vam aconseguir”. Pasqual recorda que en aquell Grec “passava de tot, va ser un moment d’il·lusió irrepetible, i que tot tenia càrrega política, amb una obsessió pel teatre popular”. Des de la distància de no haver nascut encara aquell 1976 (va néixer el 1978), l’actual directora del Grec, Leticia Martín, tanmateix sintetitza l’explosiva edició del 76 que li ha tocat commemorar: “Rebel·lia, col·lectivitat i somnis”. I afegeix que li sembla novel·lesc això que la professió ocupés l’amfiteatre i sorprenent que els directors acceptessin dirigir col·lectivament els muntatges. El que interessa recuperar de llavors, diu, “és la curiositat i la il·lusió”.La memòria reté dels dies del Grec 76 molta dispersió i anarquia, un etern procés assembleari per prendre decisions, moltes proclames i manifestos (amb els mitjans tan precaris d’aleshores: fotocòpies, pàgines ciclostilades) i una subordinació de tot a la política, entesa com a acció directa per canviar el món. Els espectacles s’encavallaven amb les festes, els concerts (la banda sonora inclou la Dharma, la Platería, Pau Riba), els debats i les manifestacions. Tot era importantíssim i urgent. A l’amfiteatre, Comediants feien entrar el públic a través dels túnels i els vestidors perquè accedissin a l’escenari i d’allà passaven a les grades, simbolitzant l’ocupació total de l’espai. En els muntatges l’amalgama de noms resulta avui sorprenent. A Roses roges per a mi, d’O’Casey, per exemple, es barrejaven els de Rosa Maria Sardà, Joan Ollé, Josep Maria Benet i Jornet, Francesc Nel·lo o Pep Montanyès. En el Tirant lo Blanc de Josep Anton Codina, Josep Madern (que després seria parella i hereu de Jaime Gil de Biedma), Vicky Peña, Muntsa Alcañiz (futura star del primer Lliure i que està present en el Grec 2026), Mercè Managuerra, Joan Lluís Bozzo, Domènec Reixach, Imma Colomer o, altre cop, Ollé. Un altre espectacle, El bon samarità, de Joan Abellan, el dirigien alhora Lluís Pasqual, Pere Planella i Fabià Puigserver, i hi actuaven, entre altres, Juanjo Puigcorbé, Enric Majó, Rosa Novell, Alfred Lucchetti i Pep Anton Muñoz. Al festival, també, Sanchis Sinisterra, Núria Espert, Lluís Llach, Carme Elias, La Trinca, Pau Riba, Raimon…El Grec del 76, amb cartell de l’enyorat Iago Pericot i sota el lema “Per un teatre al servei del poble, teatre i llibertat, per un teatre imaginatiu”, va donar pas a una sèrie d’iniciatives que brotaven del mateix impuls. Aquest mateix any, al novembre, es va celebrar el no menys revolucionari, festiu, col·lectiu i multitudinari Tenorio del Born (amb cada acte muntat per un director diferent i, com deien els cartells, “9 donjuanes i 15 doñaineses”). Al desembre es va inaugurar el Teatre Lliure (un altre cinquantenari que es commemora ara), amb Pasqual entre els seus creadors. I l’abril següent va obrir, amb el mateix Mario Gas, el Saló Diana.El somni de l’anàrquic Diana, un dels experiments més vivificants de la nostra història teatral, en què vam podem veure els indis ianquis de Castaneda, Les Troubadours, Copi, l’Enric IV de Pirandello dirigit per Gas o el seminal No hablaré en clase de Dagoll Dagom, no va durar i va tancar el 1978, després de 18 mesos (vegeu Saló Diana 1977-1978, el fantasma del paradís barceloní, de Montse Badia i Mario Gas (eds.), publicat per l’Ajuntament de Barcelona). El Lliure, en canvi, va persistir i prosperar per afrontar les seves moltes i llargues guerres. Mario Gas apunta que el del Lliure era un model que inquietava menys que el del Diana a les institucions públiques, que miraven de controlar l’explosiva potencialitat del Grec 76 i les seves seqüeles.“Ara el Grec i el teatre en general estan en bona mesura en mans de les administracions”, assenyala Mario Gas. El Grec del 77 va ser continuista: hi van actuar Bread & Puppet (que ens van empènyer a molts al teatre de carrer); es va representar el famós Home amb blues, de Montanyès i Guillem-Jordi Graells, pel Grup de Estudis Teatrals d’Horta, el Teatre de l’Escorpí i La Locomotora Negra, amb intèrprets com Abel Folk, Jordi Brau i Ricard Sierra; Aigües encantades, de Joan Puig i Ferrater, amb direcció de Ricard Salvat; una Lucrecia Borja amb la Sardà, Àngels Moll, Joan Miralles, Enric Majó, Conxita Bardem… Però ja no hi va haver Grec del 78, en plena crisi per la reconducció d’aquelles energies desfermades. I el 79, després de les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments (Narcís Serra va guanyar a Barcelona), es va reprendre el festival amb gestió municipal, tot desapareixent aquelles idees d’autogestió compromís polític a ultrança del 76.“Els festivals es numeren a partir del Grec del 76 com si hagués estat el primer, encara que en realitat no ho va ser”, explica Mario Gas. “L’amfiteatre funcionava des de molt abans, ja era un lloc emblemàtic, i per això, per la seva significació, vam decidir prendre’l i fer-lo nostre. El Grec del 76 i el del 77 van ser clarament diferents del que va venir a partir del 79, quan es va encarrilar tot a costa d’enterrar l’impuls més anarco i llibertari”. La llista de directors des de llavors (Biel Moll, Josep Anton Codina, Joan Maria Gual, Marta Tatjer, Elena Posa, Xavier Albertí, Borja Sitjà, Ricardo Szwarcer, Ramon Simó i Cesc Casadesús) es tanca de moment amb l’actual directora Leticia Martín. En l’haver de tots ells, cadascun amb el seu particular estil i cenyits tots als pressupostos municipals i a la major o menor ingerència dels responsables culturals de torn de l’Ajuntament (és famós el debat sobre qui decideix l’espectacle inaugural de cada any), espectacles inoblidables i nits meravelloses.“Quan vaig guanyar el concurs i vaig accedir a la direcció del Grec, el que em feia més por eren les dues cites que esperaven a l’horitzó, el 50è aniversari del festival i el centenari de l’exposició del 29 a Montjuïc”, explica Martín mentre pren un cafè amb gel per conjurar la calor. “En aquests dies que sembla que anem de megaesdeveniment en megaesdeveniment, l’aniversari feia fins i tot una mica de mandra. Finalment, hem volgut que la data es converteixi en un moment de reflexió: com mirar el passat i el futur des del present. Per a això no cal un superesdeveniment”.La directora creu que cal subratllar que el Grec és un lloc per a la cultura arriscada, la nova creació i el descobriment artístic. Que ha de recordar que cal continuar lluitant per les llibertats aconseguides a partir del 76. I que ha de “deixar pòsit” i no ser només “pols d’estrelles”. I assenyala: “Ens hem submergit en l’arxiu del festival i hem trobat molta informació poc coneguda: la gent no és conscient de quants artistes han passat pel festival ni de la quantitat de portes que ha obert”. Es va decidir, aleshores, “fer una proposta de celebració que durés” i encarregar quatre curtmetratges documentals sota la denominació comuna Primer acte: 1976-2026 ―Sílvia Munt (que va participar en el primer Grec), Núria Giménez, Jaume Claret i Marc Salicrú― que interpretessin “l’esperit de 1976 i del Grec”. També encreuar la història del festival amb la programació del 2026 i afegir, sumant-hi el centenari de Gaudí, ja que hi som, un concert a la Sagrada Família (Arrels de llum, 17 de juliol). S’ha programat també una xerrada amb Mario Gas que servirà de pròleg a les projeccions el mateix 8 de juliol.Entre les recomanacions de Martín per a aquest Grec, “més enllà del que és especialment evident en la programació” (Calixto Bieito, Keersmacker, Tao, Jatahy, Liddell), el concert de Raül Refree amb Walid Ben Selim i Vincent Moon (Ghazal, poema d’amor), Wasted Land de la sud-africana Ntando Cele, Factory d’Àlex Rigola, POV de Núria Guiu, la Gonyalons com a Dorian Gray…No hauria d’haver dirigit Gas, artífex del Grec 76 i gran director en actiu, un espectacle a l’aniversari? “Ho vam parlar, un musical, alguna cosa, però no vam trobar res que ens interessés a tots dos, en tot cas hem deixat oberta una porta al futur”. La inauguració serà dilluns amb L’òpera de tres rals, de Brecht/Weill, una obra que, precisament, va muntar Mario Gas al Romea el 1984. “Jo tenia clar que la inauguració havia de ser un projecte amb el Teatre Lliure, que celebrés tots dos cinquantenaris alhora, això ho vam decidir des del principi amb Julio”. L’espectacle, en coproducció, el dirigeixen Marta Pazos i Daniel Espasa (música), amb Nao Albert com a Mack el Navaja.Es dona la circumstància que ni Mario Gas, com ha quedat dit, ni Lluís Pasqual, un cop esborrat de l’aniversari del Lliure el seu espectacle previst, dirigeixen muntatges als cinquantenaris. “Del cas de Pasqual he de dir que jo era al Liceu quan hi va haver l’homenatge a la Caballé i la recreació de la conversa amb ella que ha provocat la polèmica, i des de dins allò no ens va semblar estrany, i la família de la cantant va insistir que Pasqual havia de dirigir l’homenatge. Encara que potser Pasqual hauria d’haver deixat clar que la veu de la Caballé va ser recreada per una altra persona, l’afer és una anècdota. La polèmica em sembla una ximpleria, una excusa barata per no afrontar que els problemes del Lluís amb el Lliure, les institucions i Barcelona són uns altres”.No és una paradoxa celebrar l’esperit independent del 76 amb l’omnipresència de les institucions públiques en el sector teatral en l’actualitat? “Esclar, però avui seria difícil viure fora d’aquest suport, no sé si aquell món d’independència i transgressions seria factible”.L’herència del Grec 76? “Pensar que tot és possible”, contesta Leticia Martín. “Cosa que resulta especialment important en aquests moments mundials tan grisos i amenaçadors, i en aquesta Barcelona sovint tan hostil amb els que hi vivim. El poder del col·lectiu, la força de posar-te d’acord per sobre de les diferències. Hem de recuperar aquest entusiasme”.